Els darrers campaners de Capafonts
Diego Lopez Bonillo |
| En el número 16 de Quaderns de Capafonts hi figura un article on es parla de les campanes de Capafonts. Es fa una descripció detallada de cadascuna de les tres que hi havia originalment, s’explica la funció que desenvolupaven i s’inclou un resum dels avatars que han sofert en la seva llarga història. Ara es completa l’estudi amb unes notes sobre les persones encarregades del seu funcionament. Perquè les campanes no foren res si no hi hagués algú al darrere que en tingués cura i, sobretot, les fes sonar. |
Més informació al número 18 de la nostra revista Quaderns de Capafonts
[Veure]
|
Però hi havia un responsable d’aquesta funció: el campaner, una figura que ha tingut des de sempre una importància gran en els pobles. Es tractava d’una persona que havia de fer-ne la conservació, procurant que els eixos anessin fins, i naturalment, de fer-les sonar en els horaris assenyalats i en les ocasions en què s’havia d’avisar els vilatans d’algun esdeveniment extraordinari, amb els tocs corresponents. Havia de tocar a oració tres vegades al dia –a primera hora del matí, a migdia i cap als foscants-, havia de fer els avisos per la gent que treballava al defora, a missa major, a les processons, a difunts, a sometent, etc. No es pot dir que no tingués feina.
Com a la majoria dels pobles, a Capafonts a més del campaner moltes persones pujaven a tocar-les en ocasions assenyalades, sobretot la gent jove, pels quals era motiu d’esbarjo. Els tocs especials de les misses, tals com “les tres” -que es tocava pocs minuts abans de començar l’ofici- o les tres batallades que assenyalaven el moment de l’alçament, a la consagració- els feien els escolans, estirant una corda que penjava pel buit del campanar fins al nivell del terra.
La funció de campaner la feia l’agutzil del poble, una figura important que s’encarregava, a més, de fer els pregons, de transmetre les ordres de l’alcalde o de les decisions del consistori, etc. Era l’encarregat de donar corda al rellotge, pujant les peses cada quaranta-vuit hores. Per cert, aquell rellotge era un mecanisme molt valuós, del segle XVIII i fabricat a Montblanc que un bon dia, allà per la dècada del cinquanta del passat segle, fou desmuntat per tal de reparar-lo i mai més se n’ha sabut res. L’agutzil era també el dipositari de la romana, del doble i dels tres quartans, que eren les mesures oficials del poble i es deixaven en préstec al veí que les necessitava. Algun també feia de fosser, l’encarregat de fer els clots al cementiri, abans que es construïssin els nínxols.
En la memòria col·lectiva del poble es conserven els noms dels quatre darrers agutzils-campaners, que cobreixen entre tots una part important del segle vint.
Des de l’any 1922 fins al 1939 ho era en Francesc Llort Pocurull (1890-1965), conegut com el Cisco de la Malena, o l’Agutzil. En aquest any ho deixà per qüestions familiars, i retornà al càrrec l’any 1948. L’exercí fins al 1956, quan marxà a viure a Reus, on morí nou anys després. Era una persona molt seriosa i complia la seva funció amb professionalitat impecable, com els altres, no cal dir-ho. Ell sol ventava les dues campanes, les feia asseure mantenint-les en equilibri fins que les deixava anar. Tenia molta cura a l’hora de combinar els sons del conjunt quan les feia repicar, i és que en el tritlleig o repic és on es pot veure amb més claredat l’habilitat del campaner, i en aquest afer tant el Cisco de la Malena com els que el seguiren foren autèntics mestres.
El Francesc Llort no feu de fosser, cosa que li desagradava, per la qual cosa aquesta funció la realitzava una altra persona. |
|
| L’any 1939 ocupà el càrrec d’agutzil, i per tant de campaner, en Josep Barberà i Balañà (1882-1951), conegut com el Pep Barberà, fins al 1948, com s’ha dit. Havia perdut una cama en un accident al bosc, però això no era massa entrebanc per fer amb molta eficàcia el treball per al qual havia estat nomenat. Fou un personatge famós pel seu caràcter agosarat, divertit i amb una aparent inconsciència davant el perill, com queda de manifest en multitud d’anècdotes en les quals fou el protagonista. Els testimonis de l’època afirmen que aquest caràcter es feia palès quan ventava les campanes, sobretot la grossa: no en tenia prou amb fer-la girar fins a col·locar-la en posició invertida, aleshores arrossegant la seva cama de fusta pujava a l’ampit del finestral i lligava una cigarreta mentre la mantenia en equilibri. Mentrestant, la gent s’ho mirava embadalida, conscient del risc evident que la campana es desequilibrés i el llancés fora. Sens dubte, convertia aquestes brandades en un espectacle, que el personal agraïa. Fou un excel·lent campaner, dominava la tècnica a la perfecció i quan era ell qui les ventava, la gent ho reconeixia de seguida, perquè els seus tocs eren diferents, especialment el sentiment que hi posava quan tocava a difunts. El Pep Barberà feu també de fosser. |
|
| Quan el Cisco de la Malena deixà el càrrec l’any 1956, passà a ser campaner en Joan Vendrell Angelet (1929-1995), conegut com el Joan Petit. Ocupà el càrrec poc més de dos anys i feu la seva feina amb eficàcia, no exempta d’una certa dosi d’aparent informalitat, atès que tenia un caràcter extravertit, alegre i divertit, era d’aquelles persones que tenen sempre una resposta enginyosa per cada situació. Deixà el càrrec en marxar a viure a Alcover i després a la Canonja, dins l’onada migratòria que sacsejà Capafonts a partir de la dècada dels cinquanta del passat segle. |
|
| L’any 1959 fou nomenat agutzil, i per tant campaner, en Pere Llort Besora (1923-2000), conegut com el Pere Roc o el Pere de la Plaça. Era molt metòdic i no estalviava esforços, malgrat l’entrebanc que significava la manca de mobilitat d’una cama. Fou, com tots, un campaner molt seriós i eficient, i donava un sentiment especial als tocs, sobretot al de difunts. Al Pere li tocà viure l’època més difícil, la de la decadència del poble per la pèrdua de població, el pessimisme generalitzat i en conseqüència la degradació de les campanes, que, en deixar de fer-se el manteniment per manca de recursos, anaren degenerant fins que un bon dia, pels anys vuitanta, es decidí que no es podien voltar. El Pere Roc deixà el càrrec l’any 1975, però d’alguna manera la seva família ha continuat contribuint a tenir cura del temple, del campanar i del rellotge elèctric que substituí l'antic. |
|
L’any 2004 es procedí a la restauració de les campanes i a automatitzar el mecanisme que les posa en funcionament. Amb aquesta innovació, la figura del campaner ja no és necessària. Tot és ara molt còmode, només cal seleccionar el toc corresponent des del comandament, però amb la modernització -això sí, necessària- s’ha perdut aquell encant del toc personal, de les coses fetes amb cura i amb la consciència de contribuir a una part important de la vida col·lectiva. El progrés és imparable i ara els agutzils ni fan pregons -es fan pels altaveus municipals- ni estiren les cordes per fer sonar les campanes.
S’ha de dir, però, que l’ofici de campaner no és mort del tot i que existeixen associacions que el mantenen viu. I que allà on el nombre de campanes ho permet -per exemple a Valls- grups de voluntaris les converteixen en instruments musicals, interpretant melodies diverses. Les campanes es resisteixen a morir. Pel que fa a casa nostra, continuen sent testimonis d’esdeveniments importants i tornen a alegrar la vall de Capafonts amb el so alegre i brillant de la petita i el greu, cerimoniós, solemne i alhora amb una gràcia especial de la gran. La mitjana espera la seva restauració, que no fou possible per manca de recursos, però que confiem que l’hi arribi algun dia no massa llunyà. Pensem que és el desig de tots els capafontins i capafontines. |
|
Més informació sobre les campanes a aquest enllaç:
[Veure]
|
El nostre poble - Records i tradicions
-Les batudes a les eres
-Els darrers campaners de Capafonts
-Anada a l'ermita de Barrulles
-Esportistes d'èlit a l'asfalt de Capafonts
[Tornar a l'Índex] |