Aquest relat d’un soldat de la lleva del “Biberó” ens ha semblat interessant publicar-lo perquè és un bon complement als del Victorí Gravat, el Pep Canya i el Joaquim Batistóque QC va publicar al número 23.
La Guerra Civil fou una tragèdia viscuda pels soldats que hi participaren i res millor que els seus relats personals per explicar-la. Les cròniques oficials parlen de fronts, victòries, derrotes, honors i deshonors, però la peripècia personal de cada combatent expressa molt millor l’estupidesa d’uns fets que no haurien d’haver-se produït.
Quaderns de Capafonts vol agrair al protagonista l’autorització per publicar-ho.
En Simó inicia el relat amb el record d’aquell 1 de maig del 1938, quan amb un tren que anomenaven borreguero, els qui havien estat reclutats a La Pobla de Cérvoles van arribar a Manresa i la van trobar tota engalanada amb banderes catalanes i republicanes.
Els van aquarterar en la nau d’una adoberia molt vella que hi havia a la vora del riu i que ja estava en desús. Allà hi van passar pocs dies perquè, ràpidament, en van escollir uns quants –tots de la província de Lleida– i els van traslladar a Agramunt. Corrien rumors sobre el lloc on podien anar a raure. Un dia, una vintena de companys es van escapar, espantats per la por que els enviessin al front; però quan els van tornar a arreplegar, els van registrar, i llavors a un d’ells li van trobar a la cartera una estampa d’una Mare de Déu que sa mare l’hi havia posat perquè el protegís. Per aquest motiu, aparentment tan poca cosa, els van fer formar i van afusellar el pobre noi davant de tots.
Una trentena foren destinats a la Conca d’Isona, darrere de Tremp, a transmissions, per cobrir les nombroses baixes d’una companyia que havia lluitat al Vedat de Zuera. Hi anaren amb camions i els deixaren al Bosc de Comiols. Tres dies i tres nits de pluja, xops, sense poder fer foc, sense menjar... Quan s’aturà l’aiguat, anaren a peu fins a Isona, el seu destí, on els ensenyaren el maneig dels estris propis de transmissions: telèfons, codi Morse, senyals amb les banderes i amb miralls...
La companyia estava instal·lada a la primera planta d’una casa a la vora de la carretera, separada dels soldats combatents, al poblet de Biscarri, plena de farratges que els anaven molt bé per dormir amb comoditat. El capità i el sergent estaven a part, en una barraca que els havien bastit ex profés. Allà menjaven i hi feien vida tots els que no estaven de servei pels camps. Els comandava el capità Ruiz, provinent de la família propietària de la Casa de l’Estilogràfica del carrer de Fontanella de Barcelona, i un sergent que tenia una administració de loteria on hi ha l’edifici de la Telefónica, al mateix carrer de Fontanella, de manera que es coneixien molt i allò es podia considerar una petita família. La companyia pertanyia a la Divisió 32, i pel que van poder saber, aquesta divisió no anava mai a primera línia de front, sempre estava a rereguarda. En Simó creu que eren una colla d’enxufats –el Marcet de Sabadell, el dels teixits, que estava allà fent de cuiner–, i que aquestes coses passaven en aquella guerra. Allà tothom manava i no manava ningú. El comissari era de Sabadell o de Terrassa, amic del Marcet. El sergent de l’administració de loteria també els coneixia. S’anaven agrupant i segurament això era possible perquè el capità tenia molt bona relació amb el jefe de la Divisió.
Anaven carregats d’allò més: el carret de fil, la caixa del telèfon, la bossa de les eines, i també el fusell. Alguna vegada van haver d’anar a portar el telèfon al capità que estava a primera línia, i les bales xiulaven, i si feien polseguera a terra, rai! Un dia en van enxampar un de la companyia –es deia Boquer– tallant una línia. No era freqüent, però hi havia algun sabotejador, i això era un mal tràngol, per l’afusellament i tot plegat.
A Isona hi van estar uns tres mesos, del maig al juliol del 1938.
Devia ser a l’octubre quan a Tremp hi va haver un atac de les forces franquistes; volien agafar la central elèctrica, i llavors van arribar molts reforços. Per la carretera hi havia una desfilada contínua de camions, ambulàncies, artilleria, gent i soldats a peu..., forces republicanes. Per allí van passar les divisions d’El Campesino i de Líster, forces de xoc que a la Conca d’Isona van fer grans excavacions per fortificar-se. Van bombardejar cap a Sant Corneli, i contemplaven les barreres de foc i com al darrere avançava la infanteria. Ja a dalt, van topar amb l’enemic, que havia arribat abans. L’acció va durar una setmana, fins que els nacionals van trencar el front i, de resultes d’això, ells a córrer per no quedar atrapats, ja que hi havia el perill que tallessin la carretera, i van haver de retirar-se fins a Torà, i allà, reprendre la retirada, perquè el front de l’Ebre ja s’havia trencat i la desbandada era general.
Abans d’arribar a Torà, la divisió havia estat tota una nit dalt dels camions perquè els havien de portar a la batalla de l’Ebre; van passar molta por i preocupació. A la matinada va arribar l’ordre de fer un sorteig per triar els qui havien d’anar cap a l’Ebre, on finalment només hi va anar el segon batalló –ells eren del quart. Com que les comunicacions funcionaven, es van assabentar que, al cap d’un dia, d’aquell batalló només en quedaven 19 homes.
La retirada era un espectacle terrible; l’aviació els bombardejava contínuament. Moltíssima gent amb carros, dones amb criatures als braços, ramats de bestiar, mobles, farcells..., sempre de nit, de dia parats i camuflats, tots a peu, mentre els avions italians anaven fent cercles per metrallar-los..., tant li feia que fossin majoritàriament civils; sort de la boira, dels ametllers i de les oliveres que donaven una mica d’aixopluc!
Quan arribaren a Torelló, travessaren un pont sobre el Ter –que més tard Simón ha pogut reconèixer–, mentre les metxes de la dinamita de la voladura ja estaven enceses i els pontoners ja havien fugit. El capità els digué que els que volguessin, passessin, decisió que havien de prendre sota la seva responsabilitat. Uns quants, ell entre aquests, s’aventuraren perquè quedar-se era caure en mans dels moros, que et mataven perquè així feien mèrits per anar al paradís. Tot just a l’altra banda del pont, l’ona expansiva els tirà per terra i quedaren mig colgats de pedres i runa, però no es moriren. Simó diu que tornà a néixer i que, dissortadament, no fou l’única vegada.
Van tirar riu amunt fins a Sant Joan de les Abadesses. Allà, en entrar al poble es van ficar dins uns magatzems molt grans. Morts de gana i farts de rosegar cols, naps, enciams i tot el que trobaven per anar entretenint l’estómac, van veure que hi havia botes d’oli i de vi, caixes plenes de llaunes de sardines, sacs de farina..., les restes d’una intendència abandonada a corre-cuita. Ràpidament van remenar farina i oli en un plat, per fer pasta de bunyols que van coure al foc; però més enllà, en un racó de la nau, hi havia un altre grup que feia la mateixa feina vora una pila de caixes de trilita, i aquestes caixes finalment van explotar just quan anaven a fer el primer mos. I de l’àpat passaren a trobar-se sepultats per la runa, a cel obert i sense res per menjar! De fet, naixien cada dia.
Continuaren cap a Camprodon i Molló, i el dia 10 de febrer passaren a França.
A la frontera hi havia muntanyes de metralladores, sabates, mobles... Els cotxes que arribaven fins allà eren estimbats barranc avall, i per les vores de les cunetes hi havia molts morts a causa de la gana i del fred.
A Prats de Molló els van tancar a l’altre costat de les filferrades d’un camp de refugiats improvisat. Només entrar-hi, van haver d’entregar tot el que portaven a sobre. Tenien feixos de pessetes perquè feia temps que cobraven el sou i no trobaven l’ocasió per comprar res, de manera que sovint es jugaven els diners al ‘set i mig’ a la claror d’un llum de ganxo, i per encendre el cigar no es molestaven a aixecar-lo fins al ble: agafaven un bitllet, l’acostaven a la flama i encenien el cigar, era més còmode. Tot va anar a parar, bitllets inclosos, dins d’unes vulgars caixes de fusta. A la nit, 18 i 20 graus sota zero, que havien d’aguantar sense mantes i sense res. Les ambulàncies no paraven de treure malalts i morts, i les seves pertinences eren ràpidament aprofitades pels vius. A la frontera, abans de passar, va agafar unes sabates bones i així va poder posar-se un calçat eixut, però dormir no es podia, feia massa fred. De menjar no els donaven quasi res, passaven els dies i la cosa no millorava.
Vist el panorama, un dia va dir als seus companys que ell marxava perquè no volia morir allà de fred i de gana, que preferia que el matessin mentre fugia, o a la guerra. Dos amics, l’Aiguadé –que havia anat a l’escola amb la seva dona– i el Gener, no es van atrevir perquè s’havien significat molt amb les esquerres i es van quedar; però dos xicots, un del Vilosell –que havia trobat tot just arribats al camp– i un altre del seu poble, el Ciuraneta, van decidir fugir junts.
Hi havia guàrdies senegalesos cada 50 metres, i de matinada, quan van creure que no els veurien, es van ficar dins el riu amb l’aigua fins al coll per no ser vistos, el braç enlaire, aixecant un petit farcell que contenia alguna cosa de menjar. Ja fora de l’aigua es van arrastrar ran de terra fins als primers matolls. Molls i amb la temperatura molt per sota dels zero graus, van arribar a una masia. Primer no volien atansar-s’hi, per por que hi hagués algun gos o ves a saber què, però de mica en mica s’hi van anar acostant i finalment no hi van trobar res de profit, només un tros de sabó que més tard els va servir per poder-se rentar. De cop va començar a nevar com no ho havien vist mai, i en arribar a la frontera ja hi havia un bon gruix de neu que els obligava a caminar amb dificultat. De sobte va aparèixer una camioneta amb uns gendarmes, però van tornar a marxar. Ja més lluny, anaven parlant tranquil·lament, i d’una tanqueta tapada per la neu en va sortir un soldat amb el fusell a la mà que els va cridar “¡Manos arriba!”;s’hi van acostar mans enlaire, i quan els van preguntar on anaven, van respondre que cap a Espanya amb el Franco. El soldat volia saber d’on venien i, assenyalant-los el camí de retorn, els va dir que trobarien una parella de guàrdies i s’haurien d’entregar. Els van trobar abans d’arribar a Camprodon i els van conduir a un magatzem de carbó on hi havia d’altres soldats com ells. Tenien l’esperança que els portarien menjar, però vist que no arribava res, es van posar a dormir i l’endemà els van repartir una galeta de mariner –seca com una pedra i tota plena de cucs– i mitja presa de xocolata, una delicadesa inesperada. Aquell lloc estava molt atapeït, eren uns tres cents. Passats dos o tres dies, en van escollir uns cinquanta i els van fer marxar cap a Olot, caminant 35 km amb mig metre de neu a la carretera, sense manta i amb molta gana. A mig camí van topar amb un esquadró de cavalleria mora, i tot i que anaven escortats, els moros van baixar dels cavalls i els van robar les poques coses que portaven: el rellotge, la ploma estilogràfica, unes espardenyes, etc. En aquest punt de la narració, en Simó recorda que a Can Jorba de Manresa, en arribar a la caserna de reclutament s’havia comprat una cartera, però l’havia perduda a Sant Joan de les Abadesses, després de l’explosió de dinamita; les espardenyes les hi havia regalat una dona que es va compadir d’ells abans d’arribar a Camprodon, i que també els va preparar un àpat complet; era el dia que s’havien escapat del camp de Prats de Molló i feien llàstima de veritat.
A Olot, tots hi van arribar vius. Hi van estar cosa d’una setmana, fins que els van enviar amb un tren borreguero cap a Barcelona, a Horta, a una caserna que la Generalitat havia començat a construir, però que ben just tenia les parets i el sostre: sense portes ni finestres hi passaven tots els aires del món! Allà van saber que si aconseguien un aval del seu poble, potser els deixarien en llibertat. Van escriure a l’Ajuntament, i l’alcalde els va fer els papers. Quan el seu oncle i el pare del seu company van portar aquests papers a la caserna on eren, els van comunicar que estaven lliures. Lògicament ells pensaven que anirien cap a casa, però a la porta de la caserna, una parella de guàrdies civils els va conduir directament a la caixa de reclutament; allà els van prendre declaració, els van donar papers i els van adjudicar una destinació.
Anaven plens de polls i de misèria; per sort tenien uns coneguts al carrer Saragossa –un forner casat amb una dona de La Pobla de Cérvoles– i els van donar menjar i els van oferir quedar-se a dormir, però això no ho van poder acceptar perquè els haurien omplert la casa de polls. En trobar-se de nou a la caserna van decidir escapar-se a casa seva, a La Pobla: un anar i tornar per veure la família i treure la brutícia del cos. Van agafar el tren al matí, i al migdia –tot i els 10 kilòmetres a peu des de Vinaixa– ja eren a casa; però la Guàrdia Civil ja els esperava! Argumentant que no volien pas escapar-se, els van explicar les seves raons, i la parella de civils els va concedir el que demanaven a condició que l’endemà a les dotze fossin a la caserna de Barcelona. La mare i la germana, emocionades i contentes! Es van rentar, es van posar roba neta i van treure el ventre de pena. Van agafar el primer tren cap a Tarragona i Barcelona, i van complir el pacte sense més entrebancs.
Com que eren rojos i catalanes, ell va anar a raure a un destacament entre Zamora i Salamanca, i el seu company, a Valladolid. Allà es va fer un tip d’arrossegar-se per terra amb el fusell; als dos dies els colzes i els genolls sagnaven a dojo. Vivia del ranxo i patia el cansament i la misèria; fins que un bon dia, vist el mal avenir que aquella situació augurava, va decidir fer-se el malalt i es va quedar al llit; fos com fos, li van diagnosticar galteres i va anar a petar a l’hospital, en una sala amb uns vuit llits on tots els pacients estaven afectats de galteres, alguns severament. Hi havia un munt d’infermeres joves que feien el servei social i que tenien ganes de gresca: va entrar al paradís. Aquelles noies els cuidaven i els portaven menjars de tota mena i, és clar, s’ho va passar molt bé. La seva estança al cel va durar uns quinze dies i, tot seguit, li van concedir un permís de dues setmanes per anar a casa; tres dies de viatge d’anada i tres de tornada. A casa, sorpresa i alegria.
Un dia els van comunicar que els traslladaven a Valladolid, on va estar quasi tres mesos; però passada una setmana va trobar un noi del seu poble, més gran que ell, un veterà que li va recordar que era fill de vídua i que en aquesta condició no havia de fer el servei militar. El va acompanyar a veure el sergent i entre els dos li arreglaren els papers i els van tramitar on corresponia. El sergent li va fer saber que l’expedient tenia un recorregut que podia durar un mesos, però que segur que l’enviarien cap a casa.
Un dia els van comunicar que marxarien a una altra destinació, sense aclarir on. L’amic del poble li va dir que no es preocupés perquè, fos on fos, ja l’avisarien, i el sergent també l’hi va confirmar.
El van enviar a Melilla, però durant el viatge circulaven els pitjors auguris, ja que per “radio macuto” deien que potser anirien a la División Azul. Tot el dia amb l’angoixa planant per la por d’anar cap a Alemanya i acabar l’existència lluitant a la Segona Guerra Mundial. Anaven amb un tren molt còmode, tenia seients de fusta, i això era una raresa i un luxe. Els del grup que compartien apartament van decidir preguntar al sergent quina era la destinació, i aquest els va respondre que no podia dir-ho, però va comprendre el seu neguit i els va confirmar que anaven a Melilla, tot advertint-los que se la jugava si ho escampaven.
Ja arribats, els van repartir, i a ell li va tocar intendència. Quan feia dos dies que era allà van demanar que els que tinguessin algun ofici sortissin de la formació. Ell era fuster, i es veu que feia dies que en buscaven un, de manera que ràpidament el van agafar i durant els dos mesos que va estar allà s’ho va passar força bé.
El dia de Santa Teresa –la patrona d’intendència– van arribar els papers de llicenciament. Estava de guàrdia i en acabar, a les sis del matí, es va posar a dormir; no feia ni un quart que dormia, quan va sentir algú que cridava el seu nom; era el cabo de guàrdia que li portava els papers de llicenciat. Es va aixecar d’una revolada i al lloc de comandament li van fer la resta de documents per tornar a casa.
Havia estat nou mesos de servei al Ejército Español. Poca cosa si comparava aquest temps amb el d’un company seu que, entre els dos bàndols, havia estat sis anys a l’exèrcit.
El que més li dolia era que li haguessin furtat la joventut!
|
Intervenció de Diego Lopez
