◄ [Nº26 ANTERIOR] [INDEX QUADERNS] [Nº28 SEGÜENT] ► |
NÚM. 27 - SEGONA ÈPOCA - SET. 2019 - EDICIÓ DIGITAL FOTO DE PORTADA: Imatge del centre de la nostra galàxia, la Via Làctia, feta a Capafonts el passat 31 d'agost des de la carretera de Prades, damunt el poliesportiu. S'hi pot veure la silueta de Serraplana amb el Picorandan. Aquest 2019 hi ha hagut nou dies que complien les condicions necessàries per fer la foto, i el dissabte 31 d'agost era el millor: la posició del centre de la galàxia era òptima –al sud–, la lluna estava en fase de lluna nova i el millor moment per fer la fotografia era just abans que sortís per l'horitzó. A més, calia un cel clar –en aquest cas hi havia algun núvol–, l'aire net i una contaminació lumínica baixa. Càmera Fuji X-T10, amb òptica Samyang 12mm F2, trípode i exposició de 20 segons. Director: Amadeu Mateu i Ferro Disseny web i maquetació: Enric Fort Ferrer Edita: Associació Cultural Picorandan / C. Calvari, 6 - 43364 Capafonts E-mail: picorandan@tinet.org Dipòsit legal: B-44.636-2003ISSN: 1885-7329 La reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l'autorització escrita de l'editor.La revista Quaderns de Capafonts no es fa responsable de les opinions que contenen els articles publicats. |
Un adeu |
||
Per Pasqua va venir a Capafonts per acomiadar-se. Ell era així, exquisidament educat. Poc després ens va deixar i la seva absència ha planat tot l'estiu per sobre nostre. La seva petjada al poble, a Quaderns de Capafonts i a la Toponímia de la Vall va ser profunda, culta i amable. Sense els seus coneixements de lingüística avui tindríem, a la revista i als topònims, uns quants mots mal escrits; la seva tasca sobre l'ortografia, la transcripció fonètica i la morfologia de la nostra parla no era al nostre abast; el que hem escrit, sense ell no seria prou polit. Tot el que els seus amics puguem dir és poc per expressar el que ell ens va donar; la seva generositat era infinita i la seva amistat sincera i franca. La gent de Capafonts el recordarem. Li agraïm tant haver sigut un dels nostres! Joan Prats i Sobrepere va morir el dia 13 del passat mes de maig. Descansi en pau. |
Pròleg |
|
El dia 15 de juliol de 2017 es feu l’acte de presentació del número 26 de Quaderns de Capafonts, últim de la revista en suport de paper. En aquest primer número de l’edició digital, hi trobareu una crònica de l’acte, amb tot un reguitzell de les motivacions que ens portaren a posar fi a l’edició en paper i que no tornarem a exposar. En aquest període de temps hem pogut reflexionar sobre el com i el què de la nostra feina a partir d’ara, i hem coincidit que tot queda inclòs en la idea, ja exposada llavors, de no donar-la per acabada i, per tant, el que pretenem fer es continuar, si fa o no fa, en la mateixa línea. Amb tot, hem pres consciència que el nou format permet fer coses que abans eren molt complicades. D’entrada, no hi ha limitacions ni en l’extensió dels treballs, ni en el text, ni en les imatges; a les memòries digitals hi cap tot. Per tant disposarem de molta més llibertat, i l’haurem d’exercir amb prudència per no omplir la revista amb continguts de poca qualitat. Hem de fugir de l’excés d’informació que tots practiquem quan ens comuniquem digitalment amb whats, on tot s’hi val. No hi hauríem de posar res fals, res poc meditat..., essent conscients que la veritat és relliscosa, però intentant aproximar-nos-hi tot el que siguem capaços. Hem de continuar treballant amb rigor, i intentar superar el que ja hem fet fins avui. L’avantatge de la quantitat il•limitada no ens pot portar a la poca qualitat. Ho intentarem. Però caldrà no desaprofitar el fet de poder disposar d’un espai pràcticament il•limitat. Tenim pensat, per exemple, publicar moltes fotografies documentades. Aquest és un avantatge molt interessant. Si una imatge val per mil paraules, caldrà acompanyar-la amb algunes més que completin la informació que ja conté. Imatges antigues i noves, de persones, de llocs, d’esdeveniments... És engrescador. Hi ha una cosa que ens neguiteja: sabem que no podrem fer tot el que tenim al cap. Si en començar a publicar QC pensàvem que no teníem massa història, ni llocs monumentals, ni personatges, ni..., ara sabem que a mesura que es furga, es va trobant un filó que cada vegada és més ample, amb materials més valuosos, i finalment no donarem l’abast. Per tant, haurem d’ensenyar a fruir de Capafonts els qui ens succeiran. Això és el que hem descobert: Capafonts serveix per fruir, per enraonar, per discutir, per ensabonar-nos, per sentir-nos satisfets. Treure suc de Capafonts és un vici molt plaent que volem encomanar als més joves. Podríem fer una llista de bons propòsits, però no la farem. Anirem explorant l’esdevenir, corregint el que calgui per seguir un millor rumb, i Déu dirà! |
Presentació del darrer número imprés de la revista Quaderns de Capafonts Capafonts, 15 de juliol de 2017 - Crònica de l'acte |
||
A la sala municipal de Capafonts, amb una assistència massiva de públic, es procedeix a la presentació del número 26 de la revista de recerca i divulgació Quaderns de Capafonts, editada per l’Associació Cultural Picorandan, amb seu en aquesta vila. Antoni Marca, alcalde de Capafonts, obre l’acte agraint la presència del Director Territorial de Cultura, Jordi Gras. |
L'alcalde Antoni Marca obrint l'acte Intervencio d'Amadeu Mateu Intervenció de Pilar Balañá Intervenció de Diego Lopez Intervenció de Jordi Fort |
|
Jordi Fort considera que la toponímia d’un lloc és molt valuosa. Els noms dels llocs són importants per moltes raons: per saber per on anem, perquè ens parlen del nostre passat, perquè és una norma que indica com cal escriure’ls, pels documents notarials, etc. A tall d’exemple, ens diu que fa uns anys el lloc on som ara era una parada del Davall Plaça, un lloc que va de les Ferratgetes fins a la Solada. D’entrada ens podem preguntar de quina plaça, perquè damunt nostre no n’hi cap, i certament ara hi ha el carrer de les Fonts i el Perxo; però fa cent cinquanta anys, abans de fer l’església, davant del perxo hi havia una plaça on la gent es reunia per trobar-se i xerrar. Molts encara recordem que sota de cal Miquelet hi havia un porxo on els homes xerraven; avui en diem el Perxo, tot i que ja no n’hi ha cap, però aquests noms ens expliquen la història d’aquest lloc. La nostra toponímia ja l’hem presentat a l’Institut d’Estudis Catalans per ser publicada. El fet que l’IEC accepti els noms d’un lloc significa que aquests són els genuïns, que estan escrits correctament i que passen a ser oficials; per tant, si no estan escrits com figuren a la toponímia, són considerats incorrectes. Una toponímia és com un diccionari on es consulten les paraules per saber què volen dir i de quina manera s’escriuen. Com a curiositat, hem de saber que els noms més antics de la nostra vall són: el del poble –en llatí Caput Fontium, cap de les fonts, el lloc on neix el riu–, i el Monts Latus, literalment muntanya ampla, el que avui en diem Motllat. També és molt antic ‘Picorandan’ que, segons Coromines, vol dir “bec d’oreneta”, i que per a nosaltres és una mica incomprensible, ja que no hi veiem un bec d’oreneta; però com que de ‘Picorandan’ n’hi ha d’altres, aneu a saber si algú li va posar aquest nom perquè li recordava una roca semblant que es deia així. En fer els noms de cada lloc, vam descobrir que a Capafonts ningú no parla del riu Brugent; aquí al poble, el seu curs té diferents noms: el barranc de les Culles –que és dalt del Motllat–, el barranc de la Font Nova, la Llódriga, les Tosques, el riu del Damunt de l’Horta, el riu d’en Seguer, el Pont, les Fous i el Pont de Besora. Aquest exemple ens mostra que fer una toponímia és complicat, ja que no podem guiar-nos pel nostre criteri, i el que preval és el nom que majoritàriament empra la gent del lloc; no et pots fiar del mapes, ni dels llibres d’excursionisme, ni d’allò que diu una persona en concret: s’ha de preguntar les vegades que faci falta i optar pel que fa servir la gent que coneix el lloc, i no pel que diuen els excursionistes o els qui no són del poble. Una vegada enllestida la toponímia, vam comunicar a l’IEC que volíem anar a l’Institut Geològic i Cartogràfic de Catalunya per corregir tots els noms que surten als mapes i que estan mal escrits, mal situats, o que simplement no existeixen. De fet, l’IEC i l’IGCC ja tenen una secció comuna per resoldre aquestes qüestions; hem establert contacte amb ells, i pensem que podrem deixar la cartografia de la nostra vall completament endreçada. Aquesta seria la segona bona nova per a nosaltres: la fixació i l’oficialització dels noms del nostre poble i del seu entorn. Al web que ha muntat l’Enric Fort, els excursionistes i la gent en general hi trobaran la toponímia i unes entrades dels llocs més importants, il·lustrades amb fotografies i amb textos explicatius més extensos, itineraris, geolocalització..., a fi d’evitar que es perverteixin els noms de lloc. Per Internet corren centenars de fotos i textos –sovint de poca qualitat– fets per excursionistes, una espècie perillosa des del punt de vista del rigor geogràfic i històric perquè documenta amb molts errors i moltes paraules inventades, que dissortadament passen als itineraris i als llibres publicats. Amb aquest web, pretenem que al marge de tota la ferralla que circula per la xarxa, hi hagi un lloc que doni una imatge seriosa del nostre poble. En explicar tots aquests projectes a l’IEC, ens han dit que érem els primers en fer-ho, i ho volem fer constar ara i aquí. Jordi Fort aprofita també aquesta ocasió per expressar el seu reconeixement i admiració envers la persona que, en col·laboració amb els ajuntaments de les Muntanyes de Prades, ha muntat la xarxa meteorològica Meteoprades. A més explica que als anys cinquanta, el Joan Llarg, emprant els coneixements que havia après a l’Escola del Mar, va recollir ens fulls impresos i relligats les dades diàries de temperatures màximes, mínimes, mitjanes, humitat, estat del cel –o sigui el temps–, i els núvols predominants, tot seguint la nomenclatura d’Eduard Fontserè; més recentment, l’Albert Cerdà ja fa molts anys que mesura la pluja. Quedi constància que l’observació científica de la natura practicada per capafontins ja ve d’antic. |
||
Joan Prats ens informa que al costat de cada topònim hi ha la transcripció fonètica, o sigui els sons representats per mitjà d’uns signes internacionals que et mostren com sona aquella paraula al nostre poble. Tot seguit, ens parla de la riquesa lingüística de Capafonts i ho exemplifica amb algunes paraules que no trobem als diccionaris i que han sortit publicades i explicades a Quaderns de Capafonts. Beurimada o Burimada: fa referència a una menja, abundant en líquid, que es preparava per als animals. Lloanca: roca extensa, plana o amb poca inclinació, que queda ran de terra. Mulladura: rosada; també s’empra per referir-se a algú que ha begut massa, de qui es diu que porta una bona mulladura. Fer passar algú pel coll de Viladecabres: portar algú al jutge; s’havia d’anar als jutjats de Montblanc, i per arribar-hi calia passar per aquest coll. Espenar: “la reina mora de Siurana es va espenar saltant des del cingle dalt del cavall”. Cavallet de serp: una libèl·lula; aquest insecte té una gran varietat de noms dins de l’àmbit català. A la revista també han sortit dites com: Ni foc ni fum ni cendra calenta: Tot està per fer; allà no hi ha ningú que treballi. Anar abarnegat: Tenir més feina de la que es pot fer. |
Intervenció de Joan Prats |
|
També hi ha la poesia popular, amb molts exemples a tots els pobles dels voltants. "A Rojals, terra de teules, sembren trumfos en secà i confiant amb la Virgen no els hi cal arrencar." La vila de Prades, els poetes l'han cantada dient: "Vila vermella de Prades, no planys la vista ni els pins. Tens les aigües regalades i pendents tots els camins." Però la gent del poble diu: "A Prades putes i lladres. a la Febró es morin de por i a Capafonts llamps i trons." De Capafonts, mossèn Muntanyola va escriure: "Els teus paratges són bons com la coca i la magrana. Vileta de Capafonts, atura la tramuntana i endolceix amb mel boscana el concert dels teus ressons." Parlant de la feina, hi ha un poema que diu: "Lo sol se'n va a la posta, les gallines al joquer; quina cara farà l'amo quan veurà que no han fet re." Dels amors: "Quina lluna fa més clara, per a mi mai que la fes, totes les noies guapes les prenen els forasters." Dels vents: El vent buida sacs. És un vent tòrrid, que asseca el gra dels cereals. El Joanet de Prades. El vent serè. Vent de Morella. Bufa des del Toll, a l'hivern. És fred. El pelacanyes. Fred i fort. La terbolina. Un vent que roda, barrejat amb una miqueta de pluja. El vent de les coves. El que bufa des del Motllat de les Coves, com la del Grèvol. Els manaments del pobre: Lo primer, per coix que sigui, sempre va al davant; lo segon surt de la farina; lo terç per l'amo; lo quart és abans que la mitja hora; lo quinto pel rei; lo sisè, moneda falsa; lo set... qui té set que begui aigua; lo vuit... no és ple; lo nou no és vell; lo deu... qui deu que pagui, si pot. Aquests manaments estan plens d'anacronismes: ni el terç no és per a l'amo, ni el quinto ja no és per al rei; això dels quintos, els joves d'avui no saben què vol dir. Ni existeix lo sisè, que era una moneda del segle XV. Per acabar, una endevinalla: Margarida s'està al terrat amb el cul estarrufat. Tant si neva com si plou Margarida no se'n mou. Què és? La campana. |
||
Clou l’acte Jordi Gras, Responsable dels Serveis Territorials de Tarragona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i agraeix la invitació per assistir a aquest acte. Manifesta que no deixa de ser un moment una mica agredolç, perquè no ve gaire de gust compartir un final; però la part bona és que si miren enrere veiem un treball de recerca molt extens, que ha suposat un esforç i que no ha quedat tancat en un calaix. Recollir la memòria del passat suposa una gran feina, per sort avui ja valorada per tots; i divulgar-la també és important. La història del nostre país es construeix amb la suma de totes aquestes històries locals. |
Intervenció de Jordi Gras Vista de la sala durant l'acte |
Peculiaritats dels noms de les cases de Capafonts Llorenç Balañá Fort |
|
L'objectiu d'aquest article ha estat treballar amb els noms de les cases, ja siguin els actuals o bé els registrats en algun document, per fer-ne un inventari i alhora agrupar-los des de diferents òptiques a fi d'intentar conèixer una mica millor la manera com els nostres avantpassats anomenaven les cases, quin format varen utilitzar i, si és possible, esbrinar el perquè. Tal com es va poder veure en l'article publicat als Quaderns de Capafonts titulat “Una generació de capafontins”, amb un petit grapat de cognoms acumulaven una majoria de veïns. Amb l’ús del nom de la casa i dels renoms com a diferenciadors, s’eviten els homònims. Això podria ser, com a mínim, una hipòtesi. També és sabut que en els pobles sempre trobem persones que tenen una gran capacitat per rebatejar tant persones com cases i, en algun cas, aquestes noves denominacions poden perdurar. Una altra faceta és la creativitat sorneguera, còmica, difamatòria, o com li vulguem dir, que acaba consolidant renoms punyents o malsonants. Els noms de baptisme emprats com a nom de casa perquè un avantpassat o el fundador de la mateixa ja el portava, a Capafonts són molt corrents, tant els masculins com els femenins. Agruparem els noms de les cases per diferents criteris. Els hipocorístics, paraula que prové del grec (hypokoristikós) que vol dir afalagador, acaronador, afectuós etc. i que en realitat el que fa es escurçar el nom. En català és freqüent fer-ho per davant, però també per darrere o truncant la part central. L'ús de diminutius també és recurrent a l'hora de formar hipocorístics, i s'utilitza tant en els noms com en els cognoms. Els que compleixen aquestes condicions són: Agneta (Agnès) / Anton (Antoni) / Banyà (Balanyà) / Blaió (Blai) / Batistó (Baptista) / Cisco (Francesc) / Consuelo (Consol) / Enquino (Longinos-Longi) / Estanis (Estanislau) / Fortet (Fort) / Jepa (Josepa) / Joanet (Joan) / Joaquimet (Joaquim) / Mano (Manuel) / Maleno (Magdalena) / Marian (Marià) / Miona (Maria) / Miquelet (Miquel) / Pep Toni (Josep Antoni) / Pepó (Josep) / Pere (Pere) / Perutxo (Pere) / Quicasso (Francesc) / Quico (Francesc) / Rameia (Remei) / Ramonet (Ramon) / Roquero (Roc) / Roquet (Roc) / Quim (Joaquim) / Rafalet (Rafael) / Tina (Florentina). Si és el cognom el que s'utilitza per nomenar una casa aquí els tenim: Balanyà / Barberà / Costes / Fortet / Garriga / Murtraner / Pocurull / Tous / Vilalta. Agrupats per oficis tenim: Barber / Ermità / Ferrer / Frare / Forner / Hostaler / Mosso / Oficial / Taverner / Sastre. Si ho fem er fruites i vegetals: Canya / Pera / Perelló / Pesoler / Poma / Vellanes. Per animals trobem: Cucut / Rata / Verat. Per característiques personals: Cames / Forrat / Fortet / Fumat / Gravat / Llarg / Pere maco / Nan / Pel / Pelat / Petit / Pu / Rey / Roget / Ros / Tripetes / Vídua / Viudo / Xollat. Edificis o llocs públics, oficials o religiosos: L'Abadia / la casa de la Vila / la cooperativa / les escoles / l'església / l'ermita de Barrulles / el forn de la Vila / el Pis de la mestra / els Safarejos / la Societat. Per la comarca o poble d'origen: Cerdà: de la Cerdanya / Pere Cogolló: dels Cogollons, lloc del terme de Rojals, avui de montblach / Cotes: poble de la Ribera Alta del País Valencià. Corrals importants: Batistó / Blaió / Pere Carles / Murtranera (Llarg) / Pere Genet / Pocurull. Cases formades per cabalers de cases pairals: Balanyà: Baptista Balanyà / Batistò: Tomàs Batistó, Salvador Batistò / Blaió: Joan Blaió / Carles: Cisca Carles, Maria Carles, Pere Carles, Roc Carles / Cerdà: ca l'Anton Cerdà, Cisco Cerdà, Joan Cerdà i Pep Cerdà / Cutxó: Joan Cutxó / Fortet: cal Cisco Fortet, cal Pere Fortet / Fumat: Pep Fumat / Jesús: Pep Jesús / Llarg: Cisco Llarg, Joan Llarg / Malena: Pep de la Malena / Mano: Pep Mano / Pocurull: Tomàs Pocurull / Ponus: Pere Ponus / Quim: Joaquim Quim, Pere Quim / Quico: Cisco Quico / Roc: Pep Roc / Ros: Pere Ros / Tomàs: Pere Tomàs / Vellanes: Anton Vellanes. Pel que fa als noms de casa femenins, voldria aprofundir una mica en les possibles hipòtesis del perquè n’hi ha tants; ja que això sorprèn una mica si tenim en compte que aquella societat autora de batejar amb aquesta nomenclatura era extraordinàriament masclista. Una de les possibilitats és el caràcter, la personalitat, l’empatia o fins i tot l'ofici que s'exercia. Un exemple el trobem a ca la Remeia i ca l'Agneta, on les dues persones que donen nom a la casa exercien de llevadores: les dues cases les trobem a l'inici del carrer de les Fonts. Les del final del mateix carrer, però a la part esquerra, on trobem ca la Filomena i ca la Marcel•lina que també compartien mitjanera, i ca la Maria Carles al davant, podrien ser una altra possibilitat diferent. A mig carrer de la Barceloneta hi ha ca la Francesa, ca la Sisca Perutxa i el corral de la Murtranera. Al carrer Nou, a pocs metres de distància, trobem ca la Tina, ca la Mistera i ca la Jepa. A mig carrer Major, ca la Càndida i ca la Miona, i al mateix carrer, davant la Casa de la Vila, ca la Mariàngela. Un altre exemple és quan sentim parlar de la Sra. Serafina Abellà i Costas, que havia estat mestra del poble i titular de diverses propietats: només es parlava d'ella, en cap cas del seu espòs. El fet de ser pubilla d'una casa pairal també podria ser motiu de la prevalença del nom femení. Una altra peculiaritat d’aquests noms és que quan es fa referència a les dones, el nom de la casa es feminitza; per exemple la Blaiona, la Pocurulla, la Massiana o la Batistona. Significat i singularitat d'algun dels noms:
A la població de Prades, trobem: Agneta, Barbarà, Cerdà, Consuelo, Cotes, Ferrer, Fort, Francesc, Gravat, Jep, Jeroni, Llarg, Macià, Malena i Pubaia. Al terme de la Febró: Batistó, Blai, Mas dels Frares, Marian, Meleno i Mas Xollat. A Mont-ral i pedànies: Balanyà (cb), Murtraner (c), mas de Barranco (m), Barrina (b), mas de Batistó (m), Fort (f), Marino (m), Perutxo (c) Pocurull (c), Quico (m)(f), Sastre (m), mas de Sastre (b), mas d'en Toni (f), Tous (f), mas de Tous (f), Vicent (f), mas de Vicent (f), Vilalta (f). En relació amb l'antic terme de la Mussara: Corraló, ca l'Esquerrer, mas de l'Esquerrer, Ferrer, Fumat, Gravat, mas del Macià, Mion, Mosso, mas de Vicent, Xalet. Així mateix, el terme Vila és emprat en tots els pobles del nostre entorn, i fa referència a la Casa, al Bosc, a la Bassa, al Moli, al Rec, al Grau, etc. * Noms de lloc i de persona del terme de Prades de Ramon Amigó i Anglès. ** Toponímia del terme de la Febró d'Albert Manent i Sagimón. *** La geografia i la història de Mont-ral a través de la seva onomàsticad'Eugeni Perea Simón. **** Toponímia del terme municipal i del terme de la Mussara, de Ramon Amigó i Anglès. (m) Mont-ral, (b) Bosquet, (cb) Cabrera, (f) Farena, (c) Cadeneta. |
Un exemple d'associacionisme a Capafonts La Guarderia Rural Diego López Bonillo |
||
Els robatoris al camp han estat sempre una mena de plaga arreu. En totes les èpoques hi ha hagut persones que no han respectat la propietat del altres i han entrat a terres de conreu i boscos i han agafat allò que no era seu. O bé ramats que pasturen sense permís en terres de propietat privada. Els articles tracten de l’admissió de socis, que és oberta a “todo vecino y forastero que posea o cultive terrenos en este término”, amb la condició de no donar-se de baixa abans d’un any com a mínim. |
||
La Junta A la tresoreria no hi podia haver més de cinc-centes pessetes. Si s’ultrapassava aquesta quantitat, la Junta havia de decidir en què es gastaven. |
||
Els guardes Es reglamentaven les accions a dur a terme en el cas que el guarda enxampés algú a la propietat d’un soci. S’havia de comunicar al President i al propietari de la terra on es feu la malifeta: els dos, de comú acord, decidien si es presentava denúncia davant el jutge, o bé s’intentava arreglar-ho amb el culpable, pagant allò que l’associació decidís. En aquest cas, l’associació es quedava amb la quarta part de la quantitat pagada. Si la cosa anava al jutjat i la sentència era contra el guarda, les despeses del judici les pagaven a mitges el propietari i l’associació. Entre les obligacions del guarda n’hi havia algunes que, si més no, criden l’atenció per l’època en què foren enunciades. Així, l’article 13 diu textualment: “También vendrá obligado el Guarda a evitar toda clase de destrucción de nidos de pájaros y persecución de los mismos, así como recoger caracoles en fincas o huertas de los asociados, vigilando también de un modo especial la caza nocturna de aves y demás clases, con trampas u otros ardides que se suelen emplear de día y de noche, favoreciendo siempre los intereses agrícolas. Siempre que al guarda le conste alguna costumbre perniciosa de niños de menor edad que se dediquen a destruir algún nido o a perjudicar sembrados y plantaciones del término, lo pondrá en conocimiento del Sr. Presidente, quien pasará la correspondiente denuncia al Juzgado contra los padres o tutores del menor que resulte infraganti.” Es comprova com, de manera explícita es vetlla per la conservació de la cadena tròfica, procurant la conservació de les aus, les quals, com és sabut, són un element bàsic pel control natural de les plagues. Quant a la recollida de cargols, el tema mereix una més gran atenció. Val a dir que els cargols han estat sempre un component alimentari important a les societats rurals, especialment en temps d’escassetat. Uns anys abans de la constitució de l’associació, el mateix Ajuntament hagué d’intervenir de forma oficial per tal de regular aquesta activitat. Els fets foren aquests: El mes de juny de 1920, a la reunió del ple de l’Ajuntament, essent alcalde Joan Pocurull Llort, es tractà el tema explicant que un grup de propietaris havia manifestat que els cargolaires trepitjaven sense cap contemplació les plantacions de patates, de fesols i els horts. Cal afegir que molt probablement alguna hortalissa canviava de mans, aprofitant l’avinentesa, però això no consta en acta. El tema era seriós i s’exigia de l’autoritat que hi posés remei. Es discutí la qüestió i, finalment, el consistori adoptà mesures radicals. En primer lloc, atès que existia des de temps immemorial una disposició que prohibia plegar cargols fora de les hores del dia, i a partir de la sembra de les patates, els fesols i la posada en marxa dels horts, l’Ajuntament declarà vigent aquesta normativa, que, d’altra banda havia estat recordada, segons sembla sense èxit, a través de bans en diferents anys. En conseqüència, es decidí aplicar-la plenament. El ban disposava que els transgressors serien sancionats amb una multa de dues pessetes i cinquanta cèntims, que era la quantitat en què es valorava oficialment un jornal al camp en aquells anys. Als reincidents se’ls multaria amb cinc pessetes, o més, fins al màxim que permetés la llei. Com es veu, el tema era seriós. Per tal de deixar constància de les sancions, i als efectes que convingués, s’obrí a Secretaria un llibre on es registrarien els multats. En segon lloc, s’acordà també el sistema de control: en dies de pluja s’havien d’organitzar patrulles dirigides per un regidor o l’agutzil, amb facultat per denunciar els infractors, sobre els quals cauria tot seguit la multa corresponent. Es dictà el ban corresponent, que fou donat a conèixer al veïnat a través del mitjà habitual, un pregó. Ignorem l’efectivitat d’aquestes mesures, ni el temps que continuaren vigents, però pel testimoni de persones grans sabem que el costum d’anar a buscar cargols de nit amb llums era molt arrelat i s’ha continuat practicant fins ara mateix. Una cosa diferent és el respecte per les propietats alienes, fins al punt que ara per ara no sembla haver-hi problema per aquest motiu. També és veritat que l’abandó dels camps i els horts ajuda molt. Tanmateix, una de les obligacions del guarda era posar-se a disposició de les autoritats locals en casos d’ordre públic o de comissió d’algun delicte al poble o al terme. Obligacions dels socis La quota d’entrada era de dues pessetes, si es feia al començament de la posada en marxa de l’associació. Més endavant, la quantitat era variable, i estava en funció de la contribució que pagava cada associat, fins a un màxim de cinc pessetes. D’altra banda, les quotes eren flexibles, és a dir, podien variar, segons acord de la Junta general extraordinària. Els socis que no pagaven eren donats de baixa. L’associació tramitava els permisos per autoritzar l’aprofitament de les finques per altres persones diferents dels propietaris, per exemple, per portar-hi els ramats. Els permisos havien de ser per escrit, mai de paraula. Els infractors eren multats. Per actes menors, com donar permís per collir quelcom de la propietat, no calia firmar permís exprés, només s’havia d’avisar abans el guarda. Es regula també la caça a les finques dels socis, i especialment en època de veda. Les infraccions al Reglament eren multades amb cinc pessetes, i deu en cas de reincidència. L’associació no es podia dissoldre mentre hi hagués més de cinc socis que s’hi oposessin. En cas de dissolució, els béns es distribuïen entre els socis que no s’havien donat de baixa. Els altres no hi tenien cap dret. Els càrrecs Tenim notícia d’alguns càrrecs, a part de la Junta fundadora esmentada més amunt. El vuit de gener de 1933 la Junta era constituïda per les següents persones: President, Josep Terés Besora; Vicepresident, Josep Venrell Besora; Tresorer, Josep Besora Balañá; Vocal, Bautista Besora Balañá i Secretari, Pere Balañá Serralta. Altres persones que ocuparen càrrecs foren Joan Vendrell Fort, que exercí de guarda fins que hi renuncià per haver estat nomenat peó caminer; Joaquim Llort Pocurull, que feu de president; Josep Terés Cavallé, Vicepresident; Juan Pocurull Llort, Tresorer; Pere Buldó Pocurull, Vocal; i Pere Terés Besora, que feu de Secretari. Una segona associació Amb data 1 de gener de 1932, un grup de propietaris promogué una altra associació, amb el nom de “Asociación de Agricultores y Guarderia Rural de Capafons”. El Reglament fou aprovat el 15 de febrer del mateix any i el signen Joaquim Balañá i Josep Llort. El funcionament d’aquesta nova entitat era calcada de l’anterior, la qual cosa devia ser normal, atès que els reglaments eren pràcticament els mateixos arreu del territori. Només diferia en petits detalls, com ara que l’associació es dissoldria si el nombre de socis era inferior a quatre en lloc de cinc. Uns mesos després, el 12 de maig, l’associació canvià el nom i passà a ser “Asociación de Agricultores y Protectores de la Caza de Capafons”. Es justifica pel fet que “...queriendo extender su actuación a la protección de la caza, de cuyo deporte son entusiastas todos los asociados de la Entidad...”. Per aquest motiu es pretén “...el fomento de la caza y de cuantos deportes se relacionan con la misma”. El Reglament recull alguns punts específics adreçats a regular aquesta activitat d’acord amb la legislació vigent. Crida l’atenció el punt 8.h), que diu textualment: “Ningún asociado podrá cazar en terreno de la Sociedad durante el período de veda ni en otros puntos sin que se sujete a las disposiciones que previene la vigente Ley de Caza”. Sembla obvi. El nou Reglament recull aquestes modificacions, juntament amb tot un seguit de mesures coercitives: les multes són altes –deu pessetes per recollir cargols o vint per tallar un arbre–, i s’introdueix la novetat d’assignar una part de l’import de la sanció al guarda que fa la denúncia. Els càrrecs La composició de la primera Junta era aquesta: President, Joan Moragas Salvadó; Vicepresident, Josep Balañá Serralta; Dipositari (Tresorer), José Voltó Pocurull; Secretari, Joaquim Balañá Voltó. El domicili social era al carrer Major, número quatre. Els guardes eren Salvador Balañá Serralta i Joan Corts Balañá. Com passà amb altres iniciatives, ambdues associacions deixaren de funcionar arran de la Guerra Civil del trenta-sis i de la postguerra. |
Una peripècia a la Guerra Civil espanyola. Relat de Simó Gallart, nascut el 1920 a la Pobla de Cèrvoles Jordi Fort Besora |
|
Aquest relat d’un soldat de la lleva del “Biberó” ens ha semblat interessant publicar-lo perquè és un bon complement als del Victorí Gravat, el Pep Canya i el Joaquim Batistóque QC va publicar al número 23. En Simó inicia el relat amb el record d’aquell 1 de maig del 1938, quan amb un tren que anomenaven borreguero, els qui havien estat reclutats a La Pobla de Cérvoles van arribar a Manresa i la van trobar tota engalanada amb banderes catalanes i republicanes. Els van aquarterar en la nau d’una adoberia molt vella que hi havia a la vora del riu i que ja estava en desús. Allà hi van passar pocs dies perquè, ràpidament, en van escollir uns quants –tots de la província de Lleida– i els van traslladar a Agramunt. Corrien rumors sobre el lloc on podien anar a raure. Un dia, una vintena de companys es van escapar, espantats per la por que els enviessin al front; però quan els van tornar a arreplegar, els van registrar, i llavors a un d’ells li van trobar a la cartera una estampa d’una Mare de Déu que sa mare l’hi havia posat perquè el protegís. Per aquest motiu, aparentment tan poca cosa, els van fer formar i van afusellar el pobre noi davant de tots. A Olot, tots hi van arribar vius. Hi van estar cosa d’una setmana, fins que els van enviar amb un tren borreguero cap a Barcelona, a Horta, a una caserna que la Generalitat havia començat a construir, però que ben just tenia les parets i el sostre: sense portes ni finestres hi passaven tots els aires del món! Allà van saber que si aconseguien un aval del seu poble, potser els deixarien en llibertat. Van escriure a l’Ajuntament, i l’alcalde els va fer els papers. Quan el seu oncle i el pare del seu company van portar aquests papers a la caserna on eren, els van comunicar que estaven lliures. Lògicament ells pensaven que anirien cap a casa, però a la porta de la caserna, una parella de guàrdies civils els va conduir directament a la caixa de reclutament; allà els van prendre declaració, els van donar papers i els van adjudicar una destinació. Un dia els van comunicar que marxarien a una altra destinació, sense aclarir on. L’amic del poble li va dir que no es preocupés perquè, fos on fos, ja l’avisarien, i el sergent també l’hi va confirmar. |