[Nº27 ANTERIOR]    [INDEX QUADERNS] ◄

qc_01   NÚM. 28 - SEGONA ÈPOCA - FEB. 2020 - EDICIÓ DIGITAL

ÍNDEX

FOTO DE PORTADA:
El Pont Vell després de la seva restauració. L'abundant cabal d'aigua després d'un episodi de pluges abundants es una estampa força freqüent –una o dues vegades a l'any- i de curta durada tal com correspon al clima mediterrani.



Director: Amadeu Mateu i Ferro
Disseny web i maquetació: Enric Fort Ferrer
Edita: Associació Cultural Picorandan / C. Calvari, 6 - 43364 Capafonts
E-mail: picorandan@tinet.org

Dipòsit legal: B-44.636-2003ISSN: 1885-7329

La reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol procediment és rigorosament prohibida sense l'autorització escrita de l'editor.La revista Quaderns de Capafonts no es fa responsable de les opinions que contenen els articles publicats.



Editorial

   Una vegada més algunes comarques de Catalunya s’han vist afectades per un episodi meteorològic advers: el pas d’una llevantada de gran potència ha deixat un rastre de destrucció, alhora que s’ha endut algunes vides humanes. No és pas la primera vegada, atès que  a la història del nostre país sovintegen els esdeveniments negatius amb la meteorologia com a protagonista: els aiguats, les onades de fred o de calor, les sequeres o les fortes nevades fan acte de presència després de períodes més o menys llargs de normalitat. No hem d’oblidar que en el clima mediterrani, la variabilitat és la norma. No és la primera vegada i malauradament tampoc serà la última, i la repercussió sobre les activitats humanes dependrà en gran part de les mesures que s‘adoptin per tal de pal·liar-les. Hi ha eines que poden minimitzar els impactes negatius de situacions com les que es viuen periòdicament. Cal posar-les en pràctica, com es recull en l’article que parla de l’aiguat d’octubre de 2019 que s’inclou en aquest número de la revista.

   A Capafonts aquesta vegada l’aiguat ha deixat la seva empremta en forma de terres de conreu desaparegudes, camins malmesos i altres desgavells de menor importància. La majoria dels danys es poden reparar, però tenint en compte que tard o d’hora n’hi haurà un altre, cal fer balanç dels punts sensibles que eventualment es poden veure afectats, entre els quals hi figura el Pont Vell. En efecte, aquesta vegada ha quedat afectat parcialment en passar l’aigua pel damunt i soscavar un dels estreps, motiu pel qual comença a donar senyals de debilitat, després de segles de resistir-ho tot. Caldria prendre mesures de cara a un futur que indefectiblement arribarà, perquè fora una llàstima que es perdés un dels símbols del poble que té un valor històric excepcional.

   A part d’aquests casos puntuals, la vall de Capafonts té una aparent immunitat davant els fenòmens adversos, degut a que es tracta d’un reducte amb una càrrega natural extraordinària. Els cingles, els barrancs, els altiplans, els boscos o els rius funcionen d’acord amb les lleis naturals i, com a fruit de l’abandó de les activitats agràries i de l’explotació dels boscos, l’acció humana és de cada vegada més desdibuixada. Tot plegat, i de cara a la vulnerabilitat, el medi va quedant en una irrellevància i un retorn progressiu a l’estat natural, la qual cosa des del punt de vista de la natura és positiva, però no deixa de ser negativa si es considera des de l’òptica de l’ocupació del territori i l’explotació dels recursos.

   En mig d’aquest esclat de natura, el poble i la seva gent formen un conjunt que en els dies nadalencs pot comparar-se amb un d’aquells pessebres que es munten per aquestes dades i que intenten reproduir, d’una manera idealitzada, aquell indret de Betlem d’ara fa més de dos mil·lennis. Aquests tipus de representacions han derivat cap una mostra de l’ambient rural d’èpoques passades, llunyanes en el temps però properes en el nostre record. Té poc a veure amb l’entorn original que s’intenta rememorar, però si més no, dibuixa una societat, la capafontina, i un sistema de vida que perdurà immutable durant segles. Ara tot allò ha desaparegut o ha canviat engolit pel progrés, tant pel que fa a les activitats com a les relacions entre les persones. No resta pràcticament res dels costums i els treballs que des de sempre foren fonamentals en el dia a dia, només ens queda el record, adobat amb una certa nostàlgia, pels que visqueren aquella època i que més aviat que tard, tot serà ja història.

   Per tal que no es perdin aquestes vivències, incloem una pinzellada de l’ambient d’aquells temps passats en forma de nadala, on les figures del pessebre pretenen ser una composició de l’ambient tradicional capafontí que té, com s’ha dit, segles d’antiguitat. I com que per a les generacions actuals i futures alguns detalls poden ser fins a cert punt incomprensibles, s’hi afegeixen uns aclariments per tal de perfilar allò que es pretén representar.

   Es diu que els pobles sense història no tenen identitat. Doncs bé, Capafonts té molta història i una identitat que s’ha anat forjant durant segles. Una identitat definida per uns costums, unes relacions humanes específiques, un sistema d’explotació dels recursos i una manera de superar els entrebancs i les mancances que es presenten en tota societat humana. La nadala no pretén res més que dibuixar un petit traç, una instantània del passat d’un poble encimbellat dalt d’un turó en una vall de faula al bell mig de les muntanyes del sud de Catalunya.



Les pluges extraordinàries del 22 d'octubre de 2019 a les Muntanyes de Prades


Diego López Bonillo
   Com és sabut, gairebé tota Catalunya es troba dins la zona de clima mediterrani, un clima que té com a principal característica la gran varietat pel que respecta a les pluges principalment: de manera absolutament normal se succeeixen períodes de forta sequera amb d'altres que registren quantitats abundants en poc temps. Per posar un exemple, a l'observatori de l'Ebre a Roquetes, amb una mitjana anual de 508 litres/m2, en una sèrie de mes de cent quaranta anys, en alguns s'han recollit quantitats que multipliquen per dos aquesta xifra -l'any 1881 es comptabilitzaren 1.041 litres-, mentre en altres els totals foren pràcticament la meitat, com els 259 del 1931.

   A més de la irregularitat les pluges són imprevisibles, tant pel que fa a les quantitats com per les dates en què apareixen; cert que hi ha una concentració a la primavera i la tardor, però pot haver-hi períodes de sequera o al contrari, de pluges freqüents en qualsevol època de l’any.
   D’altra banda, sovint són violentes, descarregant en poc temps una gran quantitat de litres, amb la qual cosa l’impacte sobre el territori pot ser brutal. 

   No diem res de nou si afirmem que a Catalunya, igual com a la resta de terres de la façana mediterrània sovintegen els aiguats extraordinaris, aquells que en poques hores descarreguen tanta aigua com en una bona part de l’any. Les referències històriques es remunten a èpoques en  les quals no existien aparells de mesura i als registres hi ha constància de forts aiguats en diferents llocs, com a Tàrrega, el Prepirineu o diferents punts del litoral.

   Aquest tema s’ha estudiat profusament i des de fa moltes dècades s’han publicat monografies detallant les circumstàncies de cada episodi. Alguns d’aquests aiguats han quedat a la memòria col·lectiva: pel que fa a les terres del nostre entorn, se’n recorden especialment tres: el de Santa Tecla -del 22 al 23 de setembre de 1874-, el de Sant Lluc -del 18 al 19 d’octubre de 1930- i el de Sant Paulí – o de Sant Francesc de Borja, o Sant Tomàs de Vilanova, com l’anomenen altres autors-, el 10 d’octubre de 1994. En aquest treball s’estudien les característiques principals del que tingué lloc el dia 22 d’octubre de 2019, i que, continuant amb el costum tradicional d’assignar-los amb el nom d’un dels sants del dia, l’hem batejat amb el de Sant Marc de Jerusalem.

   Del primer no tenim dades de com es va desenvolupar, perquè aleshores a les nostres comarques no existien aparells de mesura, però si que es coneixen amb detall el territori que es veié afectat i els danys que provocà. Josep Iglésies o Enric Aguadé en fan una descripció minuciosa amb gran quantitat de detalls. Descarregà especialment al Camp de Tarragona, al Baix Penedès, la Conca de Barberà i l’Urgell, encara que la major part del litoral català rebé també pluges fortes. Els efectes foren catastròfics i les pèrdues quantioses en vides humanes i en bens materials: cinc cents setanta morts i nombrosos ferits, ponts, cases, molins, terres de conreu... un autèntic desastre. A Capafonts, una manera d’avaluar la intensitat dels aiguats és observar a quina alçada passa l’aigua en topar amb el Pont Vell. Doncs bé, en aquesta ocasió, i segons la tradició oral, l’aigua superà la plataforma del pont en més d’un metre, causant danys a les baranes, que calgué refer.

   El segon gran aiguat que afectà aquesta part de Catalunya, el de Sant Lluc, es coneix amb més detall: com a mínim sabem les quantitats que caigueren en diversos punts de la nostra geografia. Per exemple, a Montblanc es registraren 348 litres i a Prades 280. Els danys foren quantiosos, especialment a la conca del Francolí. A Capafonts la intensitat fou menor que el de Santa Tecla, per tal com l’ull del pont engolí tot el cabal que baixava.

   L’any 1994 tingué lloc l’aiguat batejat com Sant Paulí, conegut també com de Sant Francesc de Borja o Sant Tomàs de Vilanova. El 10 d’octubre es registraren en una àrea extensa de les Muntanyes de Prades quantitats de pluja absolutament insòlites, i com és natural, afectà seriosament conreus, habitatges, infraestructures, etc. Afortunadament no hi hagué víctimes humanes, però els danys foren també quantiosos. L’episodi fou estudiat per nombrosos autors, i en el primer número d’aquesta revista es publicà una ressenya del fet.

   El darrer, fins ara, i que motiva aquest treball tingué lloc el 22 d’octubre de 2019, dia de Sant Marc de Jerusalem i, encara que de menys intensitat que l’anterior, fou prou notable com per incloure’l a la llista dels fenòmens climatològics que deixen la seva empremta sobre el territori.

   Com s’ha dit, a Catalunya els aiguats han estat nombrosos i fins i tot en l’àmbit pirinenc s’han donat episodis d’aquest tipus, com per exemple els d’octubre de 1937 o novembre de 1982, entre d’altres. Podem dir que pràcticament tot el país està exposat a aquests tipus de situacions.

   Hem de fer algunes consideracions respecte d’aquests fenòmens atmosfèrics i la seva distribució en el temps i l’espai: els episodis no són comparables entre si, tant pel que fa a la localització de les àrees on es registren les intensitats màximes, com a la quantia de l’aigua precipitada. Els mecanismes de l’atmosfera són complexos i a escala mitjana, les masses d’aire humit segueixin trajectòries diverses, segons els vents, la direcció originària, la configuració del relleu, etc. Pot passar que en un lloc es registrin quantitats altes, mentre a poca distància els totals siguin molt diversos. Un exemple: en l’episodi que estudiem, a Capafonts caigueren 228.6 litres, quantitat que contrasta amb els 82.4 que registrà el pluviòmetre de Farena, situada pocs quilòmetres aigües avall del Brugent.

   Pel que fa a les mesures, s’ha de comptar amb probables inexactituds en els resultats, per diverses causes. Es tracta de episodis violents, molt intensos -poden caure per exemple 150 litres en una hora- i que en determinats casos poden provocar avaries en els pluviòmetres. Es tracta, a més, d’una pluja acompanyada de vents forts, que poden distorsionar les quantitats que entren en el pluviòmetre, per la qual cosa en alguns casos les dades són inferiors a les quantitats realment caigudes.

   Un exemple de l’efecte de les condicions locals a petita escala, que intervenen en la intensitat de la pluja caiguda, el tenim en les observacions de Prades. En les immediacions del poble  hi ha dos punts d’observació: un gestionat per Meteocat i l’altre pertanyent a la xarxa de Meteoprades. Les dues estacions són automàtiques i es troben separades entre sí uns 500 metres amb una topografia en suau descens i un desnivell de 19 metres entre ambdues. La primera és, per la banda de migdia, al peu d’una elevació del terreny que arriba a assolir un desnivell de cent metres, mentre que la topografia de la segona és més oberta. Doncs bé, amb aquesta situació, els totals difereixen força: la primera registrà un total de 287.4 litres el dia 22, mentre que a la segona en foren 253.4, és a dir, 34 litres menys. Deixant de banda possibles desajustaments pel que fa als aparells, cosa força improbable, aquestes xifres posen de manifest la importància de l’entorn immediat, sobretot el relleu quan es tracta de situacions convectives especialment virulentes.

   Les repercussions de les pluges intenses sobre el terreny depenen en funció de nombroses variables, una de les quals és el relleu. En els llocs de muntanya la xarxa de drenatge és densa, amb forts pendents en la primera part del curs fluvial, per la qual cosa la circulació de l’aigua és ràpida. Si hi afegim que els valors de la infiltració són molt baixos per l’alta compacitat del terreny, arribarem a la conclusió que en els episodis de pluja intensa gairebé tota l’aigua que precipita circula superficialment, i els barrancs han d’evacuar en poc temps grans quantitats de líquid, amb els desbordaments conseqüents. Aquestes situacions tenen un fort impacte i poden afectar de manera greu les àrees agrícoles o els assentaments humans que no tingueren en compte el risc potencial de les crescudes.


   Els totals pluviomètrics

   Els dies anteriors al 22, els serveis meteorològics alertaven de la probabilitat de pluges intenses  i així fou: les previsions es compliren i aquest dia passarà a la història com un dels episodis de llevantada extraordinaris, un més en la llarga llista de fenòmens d’aquest tipus. S’assenyalà la trajectòria probable de la baixa, però no es pogué concretar la distribució espacial de la pluja a petita escala, perquè és pràcticament impossible de preveure. Tampoc es poden preveure algunes anomalies que es produeixen, com les que s’han esmentat en l’apartat anterior. El cas és que, efectivament, el front de pluges entrà pel sud i es desplaçà en direcció nord, conservant la intensitat fins arribar a punts allunyats del nucli de les Muntanyes de Prades.

   Cal ressaltar la virulència de la precipitació, i la persistència: el pluviòmetre de Meteocat de Prades registrà una quantitat propera als 50 litres en 30 minuts, i no és agosarat afirmar que, ateses les circumstàncies, aquesta quantitat probablement fou superada en alguns punts concrets d’aquesta part de la muntanya.

   Aquestes situacions normalment van acompanyades de fenòmens elèctrics, i en aquesta ocasió es complí la norma. A més de la pluja hi hagué una forta presència de llamps: al Baix Camp, segons Meteocat, se’n registraren un total de 374 en el període dels dies 22 i 23, la qual cosa proporciona una idea de la virulència del pas de la depressió.


Isoietes de la pluja acumulada durant els dies 22 i 23 d’octubre de 2019 a les Muntanyes de Prades.
Elaboració pròpia.

   Aquesta depressió seguí aquesta vegada una trajectòria clara i definida. Observant el mapa d'isoietes, es comprova com el nucli central de l'episodi, allà on les pluges foren més intenses, es concentrà en la meitat occidental del nus orogràfic, passant per les valls d'Alforja i Vilaplana, els Motllats, la serra de la Gritella i la vall d'Ulldemolins i arribant fins les valls que baixen cap a la Conca de Barberà i més enllà de la serra de la Llena. En tot aquest àmbit els totals foren superiors als 200 litres, ultrapassant els 250 en alguns punts, com Prades, on el pluviòmetre del parc de bombers arribà als 253.4 litres. A la Pobla de Cérvoles arribaren als 214.2 litres, segons Aemet i 256 segons altres fonts, les mateixes que donen 250 litres al Vilosell. A la part de llevant del massís es registraren uns totals inferiors, però per sobre dels 150 litres al sector nord oriental -Rojals, 167.6 o la Pena, 180.8-, mentre que els valors corresponents a les valls que baixen en direcció Est són clarament inferiors (Quadre 1).
Quadre 1.- Precipitacions dels dies 22 i 23 d’octubre de 2019 a les Muntanyes de Prades i àrees limítrofes.


Estació

l/m2

Font

22

23

Total
episodi

Mont-roig del Camp 127.9 1.0 128.9 Meteocat
Riudecanyes 135.6 10.8 146.4 Meteocat
Montbrió del Camp 209.0 -- 209,0 La Vanguardia
Riudecols 190.0 -- 190,0 La Vanguardia
Alforja 220.0 3.0 223.0 Meteoprades
L’Aleixar 236.6 3.6 240.2 Meteoprades
Vilaplana 121.9 4.3 126.2 Meteoprades
L’Albiol 148.0 -- 148,0 Meteoprades
La Mussara 224.4 6.4 230.4 Meteoprades
Siurana 180.0 4.2 184.2 Meteoprades
Cornudella - Embassament Siurana 179.0 -- 179,0 La Vanguardia
Capafonts - Picorandan 218.7 4.1 222.8 Meteoprades
Capafonts 228.6 4.4 233.0 Meteoprades
Capafonts - Les Planes 215.6 4.2 219.8 Meteoprades
La Riba - Puig d’en Marc 91.2 6.1 97.3 Meteoprades
La Riba 109.4 8.8 118.2 Meteoprades
El Pinetell 75.6 -- 75,6 Meteoprades
Farena 82.4 -- 82,4 Meteoprades
Prades - La Baltasana 214.2 4.0 218.2 Meteoprades
Prades 253.4 5.0 258,4 Meteoprades
Prades 287.4 5.2 292.6 Meteocat
Vilanova de Prades - Vinyes 199.1 4.3 203.4 Meteoprades
Ulldemolins 180.3 0.0 180.3 Meteocat
Cornudella - Embassament Siurana 179.0 -- 179,0 La Vanguardia
Rojals 167.6 9.2 176.8 Meteoprades
Vimbodí-Poblet - La Pena 180.8 7.9 188.7 Meteoprades
Vimbodí-Poblet - Monestir 185.4 -- 185,4 Meteoprades
Vimbodí-Poblet - Les Masies 165.0 9.2 174.0 Meteoprades
Espluga de Francolí 156.7 8.8 165.5 Meteocat
La Guàrdia dels Prats 13.2 -- 13,2 Meteoprades
Montblanc 98.8 8.4 107.2 Meteoprades
Montblanc - Molí del Pas 52.8 -- 52,8 Meteoprades
Tarrés 250.0 -- 250,0 Somgarrigues
Valls 60.8 21.4 82.2 Aemet
Nulles 82.7 6.4 89.1 Meteocat
Blancafort 106.0 8.8 114.8 Meteocat
Santa Coloma de Queralt 57.9 7.8 65.7 Meteocat
Llorac 41.4 22.4 63.8 Aemet
La Pobla de Cèrvoles 214.3 26.2 240.5 Aemet
El Vilosell 250.0 -- 250,0 Somgarrigues
Les Borges Blanques 158.2 6.4 164.6 Meteocat
La Granadella 110.0 4.0 114.0 Meteocat
Falset 159.7 2.1 161.8 Meteocat
Margalef 131.8 2.1 133.9 Meteocat

Elaboració pròpia.

   La distribució espacial de la pluja del dia 22 en el massís de les Muntanyes de Prades, és una conseqüència de la disposició del relleu i de la trajectòria de la massa d'aire que provocà el fenomen, com no podia ser d'altra manera. En efecte, el front de pluges entrà pel sud, on havia deixat ja xifres importants -Central Nuclear de Vandellòs, 134.6 litres, Falset 150.7, Tivissa 162.2, la Serra d'Almos 168.8, el Perelló, 110.8, Sant Jaume d'Enveja 131.9-, travessà les valls meridionals i s'enlairà fins als altiplans de la Mussara, els Motllats i Prades. La trajectòria fou pràcticament de sud a nord amb petites oscil·lacions: al capvespre del dia 22 les pluges fortes es concentraren en una banda que va des de la Mussara fins el sector occidental de la Conca de Barberà. En aquest àmbit restà centrada durant dues hores, al voltant de les vuit, fins que continuà la seva trajectòria en direcció nord. A la plana del Baix Camp la pluja fou intensa, però a les valls orientades cap a llevant, com el Glorieta o la part baixa del Brugent, l'efecte fou menor. I pel que fa a la resta de la plana del Camp, les quantitats foren importants, però no excepcionals.

   S’ha de tenir present que encara que la presència de muntanyes és un factor important per provocar la pluja, en aquests tipus de situacions no és imprescindible, atès que l’aire continua pujant igualment per la pròpia dinàmica provocada per la presència d’aire fred en capes altes. Això explica que, més enllà d’aquest àmbit territorial, la massa d’aire continuà descarregant, es desplaçà en direcció nord i deixà quantitats molt importants a sectors de la Conca de Barberà, i les comarques de la depressió central catalana, com la Segarra, les Garrigues, l’Urgell, el Pla d’Urgell, el Segrià o la Noguera, continuant el seu camí fins els territoris del Prepirineu. En alguns punts els totals registrats foren molt alts, com es posa de manifest en el quadre 2. 

Quadre 2.- Precipitació del día 22 a diverses localitats de les Garrigues.


Estació

l/m2

Vinaixa 271
La Pobla de Cèrvoles 256
El Vilosell 250
L’Espluga Calba 224
Cervià 191
Les Borges Blanques 164
Juncosa 145
Arbeca 143
Bovera 143
Juneda 141
Bellaguarda 138
La Granadella 124

Font: Web de Somgarrigues.

   Situació sinòptica

   Com és sabut, la protagonista d'aquest episodi de pluges ha estat la DANA (Depressió Aïllada en Nivells Alts), coneguda abans com "gota freda". Convé recordar que amb aquestes sigles s'anomena una massa d'aire procedent de l'Àrtic, que s'ha separat de una altra molt més gran i que circula als nivells alts de l'atmosfera d'Oest a Est, més enllà dels 3-000 o 4.000 metres. Entre parèntesi, a l'atmosfera hi ha capes, de manera que els corrents d'aire moltes vegades circulen en direccions diferents o fins i tot contràries, nivell de terra i a nivells més alts: això és fàcilment comprovable observant el moviment dels núvols. La temperatura d'aquesta massa, que pot tenir fins dos centenars de quilometres d'amplada, és molt baixa, entre -10 i -25ºC. És fàcil de comprendre que si a aquests nivells hi arriba aire humit, es produeix la condensació immediata. A la figura 1 es pot veure la disposició de temperatures i pressions d'una depressió d'aquest tipus, la del dia 22. Aquesta vegada el nivell dels 500 milibars era entre els 5.600 i 5.700 metres, amb una temperatura inferior als 25 graus. S'observa com aquesta massa d'aire molt fred s'ha separat del corrent general Oest-Est, que circula a latituds més septentrionals. L'aspecte és prou significatiu del nom amb el qual es coneixia fa uns anys: la "gota freda". S'observa també com la situació a l'oest de la península, afavoreix l'arribada d'aire des del sud, impulsat per la circulació ciclònica, és a dir, en sentit invers a les agulles del rellotge.

Figura 1- Situació sinòptica del 22/10/2019 al nivell dels 500 hP.


Font: SINOBAS, AEMET.

   La DANA per si mateixa no provoca pluges extraordinàries: és una massa d'aire fred situada, com s'ha dit, per sobre dels 3000 o 4000 metres i prou. Calen dues condicions més per que hi hagi pluja: la primera i òbvia, és aire amb molta humitat i la segona, que es produeixi un mecanisme que posi en contacte l'aire humit amb el fred.

   En el cas que ens ocupa, l'aire de la Mediterrània havia acumulat durant l'estiu una gran quantitat d'humitat, com a producte d'un llarg període amb precipitacions molt escasses i amb unes temperatures altes, que provocaren una forta evaporació. Només calia un procés convectiu que el posés en contacte amb l'aire fred per iniciar la condensació. I aquest desplaçament fou provocat per la situació sinòptica d'aquells dies, que, d'una banda el portà cap a la Península, i d'altra provocà un moviment ascensional. En efecte, segons els mapes d'isobares, el dia 22 a migdia hi havia en l'espai de la Mediterrània occidental, és a dir, entre la façana oriental de la Península Ibèrica, el mar i el nord d'Àfrica, una situació d'aquest tipus: una zona de baixes a Argèlia i un anticicló a Europa central. Entre els dos empenyien la massa d'aire humida cap a les costes peninsulars. Amb aquesta situació es complien les dues primeres premisses, només faltava la tercera, és a dir, el mecanisme de refredament. Aquest el posà la DANA, que, com s'ha dit, era sobre la Península. Aquesta depressió és com una massa on hi ha poc aire als nivells alts, mentre a la superfície és més dens i a més n'entra de nou. En conseqüència, s'origina un moviment cap els nivells alts, amb la qual cosa ja està desencadenat el procés. El centre on es produeix aquest fenomen se situa normalment all sud de la DANA i llisca per la part oriental, és a dir, cap el nord. Cal recordar que les situacions violentes d'aquest tipus a la costa mediterrània, que malauradament sovintegen, tenen en origen el mateix esquema: una baixa, normalment a tots els nivells de l'atmosfera, que es forma pel voltants de l'estret de Gibraltar i que es desplaça seguint la costa, fins que es va debilitant i acaba per difuminar-se. Si la massa freda és molt potent, el contingut d'humitat de l'aire marítim és molt alt i els corrents que el desplacen són forts, tenim el mecanisme que pot descarregar pluges torrencials, és a dir, superiors als 60 litres en una hora.

   El mecanisme sembla simple, aparentment, però a la pràctica hi ha més factors que hi intervenen. No oblidem que l'aire és un fluid i que és sotmès a una dinàmica que té les seves lleis pròpies, de manera que si en un dels costats del nucli de precipitacions hi ha vents en una o altra direcció, la trajectòria i la intensitat es poden veure afectades. Però el factor que intervé de manera més directa en tot aquest procés és el relleu, sobretot el que és immediat a la costa, el qual obliga els corrents advectives a elevar-se, potenciant tot el mecanisme.

   Aquestes condicions a petita o mitjana escala expliquen el perquè, en aquest episodi el sector oriental del front de pluges, immediat a les Muntanyes de Prades registrà uns totals de precipitació inferiors als de les terres occidentals. Per exemple, a la plana de l'Alt Camp els pluviòmetres registraren valors situats entre els 60 i els 80 litres, mentre que a les Garrigues i part del Segrià ultrapassaren de molt el centenar.
   Els efectes

   Les pluges d'aquest tipus tenen normalment efectes catastròfics, com és lògic. En aquest cas, hi hagué víctimes humanes, cinc en concret, al riu Francolí, a les quals s'ha d'afegir una altra a Arenys de Munt, en un episodi de pluja del dia anterior.

   Sobre els efectes catastròfics de les pluges torrencials, cal fer algunes puntualitzacions. S’ha de tenir present que, en un àmbit totalment natural, les riuades, per fortes que siguin, no tenen més conseqüència que l’alteració de les lleres, increment de l’erosió dels marges i dels fons, especialment a la capçalera, canvi del curs en alguns punts, desarrelament i arrossegament de vegetació, transport de materials pel corrent, dipòsit en els cursos mitjà i baix, alteració probable de la línia de la costa a la desembocadura i poca cosa més. És a dir, tot dintre de la dinàmica normal de les conques fluvials.

    Però l’ocupació del terreny implica l’alteració de les condicions naturals. S’hi estableixen terres de conreu, s’hi fan obres de canalització, s’hi implanten vies de comunicació, assentaments humans, etc. Això no és dolent en sí mateix, al contrari, és una necessitat, però el problema rau en la manera com es fa, sense tenir en compte la dinàmica natural dels cursos d’aigua, i a totes les escales, des de el traçat dels carrers en una urbanització, fins a construccions en zones inundables. Ocupar la zona inundable d’un corrent d’aigua es un risc, perquè la dita popular que afirma que l’aigua recupera tard o d’hora allò que és seu, es compleix indefectiblement. Calen estudis molt acurats per evitar-ho i malauradament, sovint aquest no és el cas.

   En l’episodi objecte d’aquest treball, les quantitats caigudes a les diferents subconques foren considerables. En un càlcul aproximat, la part de la conca del Francolí aigües amunt de l’Espluga aplegà més d’un hectòmetre i mig en poc més de dues hores. Un percentatge considerable d’aquesta massa d’aigua circulà en superfície, ocupant les lleres dels barrancs i del riu, desaiguant finalment pel canal que limita els dos promontoris on s’ubica el nucli urbà. El pont que travessa el riu fou insuficient per evacuar tot el cabal, agreujat a més per la vegetació que s’incorporà al corrent i que acabà per taponar l’ull del pont. Els efectes foren catastròfics en aquesta part de la població, amb pèrdues considerables.

   Més avall, a Montblanc, el cabal s’incrementà en més de mig hectòmetre cúbic, amb conseqüències també catastròfiques. Es repetí el mateix fet: un cabal molt abundant, un pont que, encara que tenia una llargada relativament gran, fou insuficient també per evacuar l’aigua que baixava, amb masses de vegetació incorporades, taponament dels ulls i desbordament a les zones immediates. Tant en un com en l’altre cas, els ponts resistiren, però alguns edificis ubicats a banda i banda, en reberen les conseqüències, fins i tot fent desaparèixer algun d’ells.

   Aigües avall el cabal, ja important, s’incrementà notablement amb les aigües de l’Anguera i altres cursos menors, a la Riba per l’aportació del Brugent, i aigües avall, del Glorieta i dels diferents barrancs que li són tributaris. El resultat fou que a la desembocadura al port de Tarragona, segons els mitjans de comunicació, el cabal mitjà del Francolí es multiplicà per mil, és a dir, més de 2.500 metres cúbics per segon. Naturalment, en els cursos mitjà i baix, l’aigua ocupà terrenys a banda i banda de la llera, fent estralls en terres de conreu, camins o petites construccions.

   Independentment del danys materials, que foren quantiosos, la llevantada causà cinc víctimes humanes en aquesta zona.

   Pel que fa al nucli central de les Muntanyes de Prades, a la vall de Capafonts afectà especialment camins rurals i algunes terres de cultiu que s’havien salvat de la riuada del 1994. El temporal afectà diversos trams dels camins de Barrulles, la Llódriga, les Fontetes, la font del Foradet o els Rebollans. Aquest darrer fou el més perjudicat: el tram immediat al salt de Nulles, la part que s’enfila per entrar en el barranc de l’Aragonesa, desaparegué en un tram de dos centenars de metres, deixant un gran buit a la corba i un barranc a continuació aigües amunt. Pocs camins quedaren lliures d’arrossegament de materials, sots o despreniments.

         

El camí de l'Aragonesa i els Rebollans, després de l'aiguat.
   Conclusió

   És un fet que Catalunya i concretament la façana mediterrània han de conviure amb situacions de llevantada, amb els aiguats corresponents. Els rius i barrancs es desborden periòdicament i no es pot fer res per evitar-ho. A més, són imprevisibles en el temps, l'espai i la intensitat, la qual cosa incrementa la incertesa del risc associat a aquestes situacions. Cal, doncs, arbitrar els mitjans adients per tal de minimitzar els possibles impactes.

   Actualment els serveis meteorològics disposen d’eines que permeten de preveure amb suficient anticipació l’arribada d’una seqüència d’aquest tipus per tal de prendre les precaucions pertinents. Però hi ha tot un seguit de mesures que s’haurien d’arbitrar i que malauradament no sempre es tenen en compte, malgrat ser ben conegudes. Els plans urbanístics mal dissenyats, l’ocupació de zones inundables per usos diversos, la modificació imprudent de lleres, entre d’altres, indiquen una manca de previsió flagrant que un dia o altre toca lamentar.

   La història en ensenya que a l’àmbit mediterrani els barrancs i rierols, per petits o insignificants que siguin, poden canalitzar en moments concrets masses d’aigua excepcionals, amb una energia potencial molt alta. I que aquestes situacions extraordinàries arriben indefectiblement amb períodes de retorn més o menys llargs. I finalment, cal recordar que si s’arriba a produir el canvi del clima tal com les prospeccions indiquen, les llevantades i les situacions catastròfiques associades sovintejaran més i la intensitat s’incrementarà.
   Bibliografia

   LOPEZ, Diego (2003): “Aportacions a l’estudi d’un aiguat històric a Capafonts, ocorregut el 10 d’octubre de 1994”, Quaderns de Capafonts, 1, 13-21.

   AGUADÉ, Enric (1995), Memorial d’aiguats, Centre d’Estudis Comarcal Josep Iglésies, Reus.

   FONTSERÉ, Eduard (1929): “Los llevants de la costa catalana”, Notes d’estudi, 41, Servei Meteorològic de Catalunya, Barcelona.

   IGLÉSIES, Josep (1971): L’aiguat de Santa Tecla, Ed. Rafael Dalmau, Barcelona.

   SERVEI METEORLÒGIC DE CATALUNYA (2019): Butlletí climàtic mensual. Octubre 2019, Departament de Territori i Sostenibilitat, Generalitat de Catalunya, Barcelona.







Recull de fotografies


Abans i després dels aiguats a Capafonts
El Pont Vell


L'any 1979


Estat en que va quedar després de l'aiguat de Sant Paulí l'any 1994


L'any 2007, amb el pont restaurat, després d'unes fortes pluges


Pont malmés després de l'aiguat de Sant Marc (Vist de l'altre costat)
   Les fotografies d'ara fa més de mig segle mostren les antigues baranes del pont, però ja malmeses per l'aiguat de Santa Tecla.

   L'aiguat de Sant Paulí va deixar el pont amb l'estructura pelada. El fet de resistir un nivell d'aigua, que superava de molt més d'un metre la seva volta, demostra com n'és de sòlida l'arcada.

   Ara ja restaurat, el darrer aiguat de Sant Marc ha soscavat el seu costat dret, deixant un esvoranc encara incipient, que si no es repara pot acabar eliminant el suport, l'ancoratge, a la part dreta i amb el perill de caure tot sencer.

Les Tosques


L'any 1967 abans de construïr la presa


L'any 1981 amb la presa acabada de fer


L'any 2017 després d'uns forts aiguats
   És un del llocs de Capafonts que ha sofert una més gran transformació durant el segle XX, fruit no del canvis que provoca l'erosió, sinó de la intervenció de l'home; en aquest cas una intervenció del tot estúpida.

   Als anys cinquanta quan els estaments públics havien fet poquíssimes intervencions a la vall -la carretera, el llum elèctric i el telèfon- algú va fer un projecte de regulació de sediments als barrancs mitjançant la construcció de dics. Regular els sediments als torrents de gran pendent es com agafar l’aigua d’una galleda amb una forquilla. Les riuades acaben emportant-s’ho quasi tot, també els murs. Però, si que es van fer dics al barrancs de l’Aragonesa, de les Ferradures, d’en Fort, a la Riera i a les Tosques. Aquest va servir per destrossar del tot el salt d’aigua més emblemàtic de la vall. Les fotos mostren sobradament la malifeta,

   Avui impressiona veure com la tosca ha tornat a sedimentar-se al lloc de l’antic salt, avui recolzada al mur d’obra; el lloc, si no fos pels murs laterals, tornaria a mostrar un aspecte ben natural.

   Deu ser molt complicat, però una actuació per enderrocar el que queda dels murs artificials que no serveixen per a res seria un signe de civilitat i cultura, perquè permetria tornar al lloc la bellesa que va perdre. 

El Salt de Nulles


L'any 1980 on es pot apreciar el salt completament net


Roca al mig del salt després del l'aiguat de Sant Paulí l'any 1994


Abans de l'aiguat del 2019


Augment de sediments després de l'aiguat del 2019
   Les fotos ens mostren com pot variar el nivell de sorres i roques dipositades en un lloc amb el pas de pocs anys.

   Fa mig segle el Salt de Nulles vist des de la part inferior era el doble d'alt que avui. Al recent aiguat de Sant Marc les pluges van ser mot fortes a la part del barranc de l'Aragonesa i del Rebollar i ell lloc va quedar molt destrossat; l'aigua va modificar la llera i es va emportar el camí que puja cap a l'Abellera, fins al punt que pel salt hi rajava molt poca aigua i al seu peu s'hi anaren dipositant els materials que anteriors crescudes transportaven mes lluny.

   L'aiguat de Sant Paulí va deixat al mig del rec una roca enorme que encara obtura la canal.

   Caldrà refer el lloc perquè l'aigua torni al seu curs.

El Toll de la Manugra a les Fous


Les Fous l'any 1973


Després de l'aiguat de Sant Paulí l'any 1994


Després de l'aiguat del 2019
   Els aiguats i les riuades han modificat Les Fous de manera considerable.

   El toll del Molí, que està a l'inici de la partida -al lloc on conflueixen el riu del Barrall i el riu d'en Sagué, tot just desprès de passar per sota el pont Vell-, a cada crescuda veu desplaçats els seus sediments; a vegades està ple, d'altres queda net i ample.

   Els darrers aiguats han canviat la fesomia del tram que és sota el Mas de Fortet, de manera que el que eren dues parades de conreu molt extenses avui són un rieral pedregós. Al toll de la Manugra i als seus entorns les modificacions son molt perceptibles. Els conreus que envolten la pedra han desaparegut i els canvis de nivell del toll són sorprenents.
La Manugra


L'any 1962


Just després de l'aiguat de Sant Paulí l'any 1994


L'any 2018


Just després de l'aiguat del 2019
   La imatge d'aquesta pedra singular estava associada als conreus que l'envoltaven, conreus de regadiu, de fesols i trumfos majorment. Un entorn civilitzat i amable; els de cal Roc Carles feien migdiada al seu peu que també acollia els estris que tenien en aquell tros.

   L'aiguat de Sant Paulí es va emportar terres i marges i La Manugra va quedar amb el sòcol descarnat, sense terra, cosa que permet veure que s'aguanta per un peu molt erosionat i poc gruixut. Sembla un miracle que l'aigua hagi pogut modelar una roca tan singular i fràgil.

   Ara és a la vora de la llera, i no fa falta una riuada perquè l'aigua l'acaroni. Cada vegada més fràgil i cada vegada mes amagada per la malesa que creix ràpidament desprès de cada riuada.



PESSEBRE VISCUT


Jordi Fort Besora
 

Cases al turó,

a totes, Joseps,

infants i Maries.

Pels cims i les comes

pastors i sagals,

ramats que hi pasturen.

Les dones que renten

amb joncs al genolls

al riu d’aigua freda.

Pagesos que canten,

mules que traginen

la llenya pel foc.

Al bosc ufanós

borra i farigola,

els grèvols vermells,

galzeran florit.

Campanes que toquen

a missa del gall,

i tions que caguen

torrons i pa tou.

A taula parada,

pollastre i carn d’olla;

rondalles i contes

a vora del foc.

A la sala, ball,

al bar, la partida

i el fum de l’estufa

que fa companyia.

Dir “el cant que caigui”

a les rondes del vi;

a tots els cellers,

les botes que guarden

el nèctar diví.

Pel flaire d’espígol

que cremen els nens

els Reis es desperten.

A dalt la celístia

l’estel de l’alzina

senyala el camí.

Presents casolans,

joguines no encara,

la plata escasseja.

Pel final de festa

encendrem espelmes

de llarga Candela,

pomes del rebost

que a Sant Blai s’ofrenen.

El millor del món

era el meu pessebre,

paradís perdut

als records d’antany.

 



Comentaris a la Nadala PESSEBRE VISCUT


Jordi Fort Besora
   Fer alguns comentaris sobre els anys quaranta del segle passat, època en què corresponen les figures de la nadala, és del tot pertinent per entendre millor com era llavors aquest 'pessebre' capafontí.

   La dita "de Joans, Joseps i ases, n'hi ha per totes les cases" encara és viva, però avui no hi ha tants Joseps, hi ha pocs Joans i cap ase, llavors tampoc hi havia ases sinó més aviat mules, i molts nens i Maries –mestresses de casa.

   Pels camps, molts homes i dones treballant i molts ramats de bens i cabres pasturant, potser més de vint. Moltes cabres eren de les cases que no tenien ramat, i les donaven als pastors perquè les incorporessin als seus ramats, un costum que devia ser molt antic.

   Els ramats confegien unes estampes del tot desconegudes avui. A la vesprada, quan tornaven als seus corrals repartits per dins el poble, els carrers eren un bullit de bèsties. Les ovelles, als corrals grans, i les cabres es repartien per quasi totes les cases. A la matinada, l'escena es repetia amb moviments a la inversa. Dels corrals d'ovelles sortien els corders al carrer a retrobar les seves mares per mamar i els pastors havien d'estar alerta als possibles errors, cada corder amb sa mare, excepte els xurmers que mamaven a la mamella de dides que tenien més llet que les seves mares. Ser pastor no és tan fàcil com sembla, s'han de conèixer totes les bèsties del ramat, una a una, per donar-les-hi atenció personalitzada.

   Els ramats eren relativament petits, d'uns cinquanta a cent caps, però les cases més humils que no podien pagar un pastor també tenien els seus ramats, més petits, d'uns quants caps, i més aviat de cabres. Aquests estols modestos els pasturaven els sagals, quitxalla de més de vuit anys i de menys de quinze, que ajudaven d'aquesta manera a l'economia de la casa. La padrina de cal Llarg, que havia nascut cap al 1854, m'havia explicat que quan era molt joveneta pasturava les cabres de casa seva, cal Tomàs, pels voltants del poble, i van passar uns soldats carlins que la van acompanyar a casa i van renyar els seus pares argumentant que no era que fos massa petita per portar el ramat, sinó que era massa perillós donat que hi havia una guerra. Els que vulgueu saber-ne més sobre aquests nens pastors podeu llegir l'article La guerra de la canalla a la revista QC núm. 25, on s'explica una peripècia que van passar dalt dels Plans del Pagès. Aquests aprenents de pastor no podien anar a l'escola tots els dies de l'any, i els seus germans una mica més grans que ja ajudaven a les feines del camp, tampoc; tot plegat feia que l'assistència a l'escola fos baixa i irregular i que el llegir i l'escriure se'n ressentissin. Els mestres de la postguerra no eren gaire bons, el català estava prohibit i, com a conseqüència, aprendre a llegir i escriure una llengua estranya era un turment. Recordo perfectament que la nostra comprensió lectora era quasi nul·la, escriure costava molt i, per acabar-ho d'adobar, la mestra no sabia ni un borrall de català i nosaltres res de castellà. La mestra era una bellíssima persona, i donades aquestes circumstancies, jugàvem tot el dia, i tot i així, vam aprendre a conviure; no fou un temps desaprofitat. Durant la República, als anys trenta, la llengua de l'escola era el català i els alumnes més aplicats, i que no feien campanes, l'escrivien amb correcció; d'aquests recordo l'Emili de cal Barberà i el Pere Mateu.

   La paraula sagal era ben corrent i designava qualsevol noi que ja ajudés a les feines de casa o que simplement ja no fos un infant. També s'emprava la paraula brivall amb el mateix significat, o sigui que eren sinònims. En femení s'usava correntment brivalla i rarament sagala.

   La dona que renta al riu és per a mi la més entranyable de totes les figures. A l'hivern rentar al riu era una heroïcitat; l'aigua baixava ben freda i la roba fins i tot es podia gelar, principalment quan s'estenia de part de nit. Sota el pont de la carretera, a banda i banda de riu, hi havia unes lloses de ciment, amb un dibuix de quadrats petits que anaven d'allò més bé per fregar-hi la roba i que tenien l'origen en el pont que els soldats republicans van volar el desembre del 1938 i també lloses de pedra. Els manats fenàs, i altres vegetals, eren indispensables per no haver de clavar els genolls als còdols del riu. La tornada per la Barceloneta amunt era feixuga i servia per retornar una mica de calor al cos.

   Al bosc, com avui, borra a cor que vols, de tots els colors, i herbes aromàtiques de tota mena. El grèvol de boles vermelles encara no era un símbol nadalenc –servia per fer vesc i també carbó– però m'he concedit la llicència d'incorporar-lo a la nadala ja que de ser-hi, sí que hi era, i de bonic també n'era. El galzeran, conegut a Capafonts com a "tap de càntir" ara està protegit i no es pot collir; és força abundant a les parts més humides i obagues. Al nostre poble era una mena de símbol: tothom el feia servir per tapar els càntirs i els estris que es portaven a la font per omplir-los d'aigua; de fet no tapaven, però evitaven que pel broc hi entrés cap cos estrany. Em sembla que és un símbol ben nostrat del Nadal, entre altres raons, pel fet de ser conegut també com a "cirerer de Betlem". Recordo haver-lo posat al pessebre que fèiem els nens a l'església amb figuretes de paper retallat pintades amb llapis de colors; les de fang valien uns calerons que no teníem. Llavors el galzeran no tenia cap mena de protecció i n'hi havia més que ara.

   Les campanes que toquen al campanar avisen la gent de moltes coses: d'una missa, d'un bateig, que hi ha foc, de l'hora de trencar l'aigua a la sèquia..., i de l'hora oficial del poble. Aquells anys hi havia molts pocs rellotges i tots marcaven hores diferents; sense ràdio, els més fiables i propers eren els de les estacions de tren d'Alcover i de Reus. L'agutzil preguntava l'hora a algú que vingués de fora i posava el rellotge del campanar a l'hora que li deien, i aquesta sempre era l'hora oficial per a tot. L'única manera de saber si el campanar anava a l'hora era comprovar-ho amb un rellotge de sol. A Capafonts n'hi havia uns quants: la barbacana de cal Pep Cerdà que marcava les onze quan la seva ombra arribava al terra, el cingle de la Fou que està al final del barranc del Forn Teuler, i per sobre de tots la paret del cingle de la Roquerola, visible des de tot arreu, que senyalava el migdia.

   La Missa del Gall marcava l'inici del Nadal i en sortir de l'església venia el tió. Els tions eren troncs enormes, soques d'ametller o d'alzina que cremaven durant setmanes i que acollien sota de la seva panxa un senalló on anaven a parar els torrons, sovint desprès d'haver cagat unes quantes peles de trumfo o deixalles de verdura com a conseqüència del mal comportament dels infants; una manifestació de penediment o de desig de millorar bastava perquè les properes garrotades fessin l'efecte desitjat. Cagaven torrons i vi ranci, i caramels..., però no pa tou. Si l'he posat a la nadala és perquè el pa tou és per a mi com la magdalena de Proust, el seu flaire porta tots els bons records; en el meu cas, de manera especial, els bons records de les menges exquisides que ja no tornaran. A la vora del foc hi passava de tot. La família parlava del bé i del mal, o sigui, del que passava al poble. Jo hi vaig aprendre a parlar i a llegir. A l'hivern era el lloc on es menjava; a les brases s'hi coïen les millors viandes, i també escampava calor i llum. De llum poca, però els estris que teníem llavors, els llums de carbur, els d'oli, les espelmes..., no en feien gaire més. Les teies feien molt de fum però alguna vegada eren l'últim recurs, el carbur escassejava i els llums d'oli feien tan poca llum que, al seu costat, la flamarada de les teies era la glòria.

   El dia de Nadal, el ball a la sala era, junt amb el de la festa major, el més important de l'any. Els joves estrenaven abrics i sabates, més aviat pocs, però s'anava mudat fins on era possible.

   Durant l'hivern el cafè sempre estava ple, tots els dies eren Nadal. N'hi havia dos i eren els llocs de trobada de la gent, més ben dit, els llocs on es trobaven els homes i, com a molt, les noies joves i la quitxalla. A part de cafè –fet amb malta o ordi torrat, torrefacte de xirivia i uns quants grans de cafè de Guinea– es bevia cognac de garrafa, petricons de vi i Plims, aquesta, una beguda típicament reusenca que era l'equivalent de la Coca-Cola. La quitxalla, alguna galeta i algun caramel. El fum de l'estufa surt a la nadala perquè, amb l'ajuda de les cigarretes que penjaven de totes les boques dels homes i els joves, confegia un ambient molt característic; com es pot imaginar, un lloc molt sa. Tothom jugava a alguna cosa com es pot imaginar com es pot imaginar com es pot imaginar: a les cartes, al parxís, al dominó..., i de matinada, quan quedaven pocs clients, començaven les timbes del set i mig amb massa bitllets verds damunt la taula per l'economia dels vilatans; d'aquesta juguesca se'n derivaven petites tragèdies i cal dir que els guanyadors i els perdedors acostumaven a ser sempre els mateixos.

   El dia de Cap d'Any, missa i ball, com per Nadal. Tot això de les campanades, el xampany, la disbauxa programada..., era desconegut. Era festa grossa i la disbauxa tenia també les seves expressions. S'anava a dormir molt tard, els nois feien la ronda als cellers i, a més, de tant en tant tots els joves organitzaven tiberis. D'aquests àpats se'n feien uns quants durant l'any; eren obligats per acomiadar els joves que anaven a fer el servei militar, també per Carnestoltes, i en qualsevol moment en què uns quants es posessin d'acord; tots els motius eren bons. Les rondes del vi sovint acabaven a la vora d'un foc amb un conill o llonganissa a les brases. A part de tiberis, poca casa més es podia fer.

   Les rondes als cellers arrencaven al crit de "cant que caigui!", i podien durar tota la nit. Eren una pràctica molt salvatge; les borratxeres freqüentaven i l'abeurador d'aigua gelada, considerat com una teràpia adequada per a la mona, acollia algun jove que corria el perill d'ofegar-se o de morir d'una pulmonia.

   La vigília de Reis, quan el sol ja s'havia post, la canalla enceníem manats d'espígol sec que havíem collit a la vora del poble. Feien moltes espurnes si s'agitaven amb força, i nosaltres anàvem pel poble proclamant ben fort que els Reis arribaven. Molta alegria i moltes il·lusions, tot plegat molt emocionant. Hauríem de recuperar aquest costum. L'endemà, a la finestra hi trobàvem aixetes per a les botes, ferradures per a les mules, ganivets de cuina, sovint xocolata..., però joguines no, eren molt cares.

   L’L'Alzina de l'Estel era a l'horitzó del Pla del Pagès. Des de l'era del Rector, els dies de celístia brillant, assenyalava amb precisió l'Estel del Nord. Aquesta constel·lació era coneguda per tothom i, com a tot arreu, servia per orientar-se. Fou una desgràcia que un carboner foraster, que desconeixia el seu significat, la tallés per fer carbó. Sempre he pensat que hauríem de replantar a aquest indret una altra Alzina de l'Estel.

   La Candela i Sant Blai eren festes religioses, no de precepte, però amb un ritual d'obligat compliment. Les candeles es guardaven a casa com a cosa sagrada i miraculosa i també servien per encendre els llums d'oli; als cistells amb "blaiets" per beneir, també hi havia les darreres pomes.

   Fernando Pessoa ens ha inspirat els versos finals.

   Aquell paradís perdut als records no era millor ni pitjor que el que tenim avui, però l'enyorem perquè trobem a faltar alguns d'aquells bons costums.