El molí del riu del Barral
Una hipòtesi de treball
Diego López Bonillo |
| En aquest treball intentem esbrinar la naturalesa i el significat d’unes restes existents al riu del Barral, les quals, almenys que nosaltres sapiguem, no han estat estudiades, i de pas, aportar un element més a la història del poble. |
El riu del Barral
L’anomenat riu del Barral és un curs d’aigua de la vall de Capafonts que transcorre pel límit nord de la plana, a la línia de contacte amb els picons; agafa el nom d'una de les partides immediates, concretament la de la dreta. Amb un recorregut de poc més d’un quilòmetre, deu ser el riu més curt de Catalunya. És la continuació de la Riera, s’inicia en el congost del peu del Bec de la Gallina i desguassa uns metres més avall del Pont Vell. En aquest breu recorregut presenta aspectes d’allò més diversos, constituint un dels paratges més interessants, des del punt de vista geològic i hidrològic, de tota la vall. La raó consisteix en què passa per la zona de contacte entre el quaternari dels Plans i el calcari dels picons, un sector petit, però d’una importància geològica extraordinària.
En aquest breu trajecte es poden diferenciar clarament alguns trams:
-En els inicis circula entre parets verticals i la llera és ocupada per blocs de roca, formant un paratge típic d’un riu de muntanya, amb l’esperó calcari del Bec de la Gallina, una trentena de metres pel damunt, obligant-lo a dibuixar un meandre.
-Després del congost i en un tram d’unes desenes de metres, fins passat el gual del camí de Barrulles, el curs s’eixampla i la llera és formada per un seguit d’estrats amb inclinacions variables; les calcàries i les margues són fortament meteoritzades, formant fins i tot algun banc de sorra.
-En el tram següent, el curs presenta una llera ampla, molt irregular, amb presència de materials de mides i composicions diverses, amb abundància de còdols calcaris o fragments de granits o pissarres.
-Un centenar de metres més avall s’arriba a unes concavitats d’erosió en un estrat calcari transversal al corrent, conegudes com les Petxines.
-Després de les Petxines, en la roca compacta l’aigua ha obert una canal d’uns tres metres d’alçada per un centenar de llargada.
-El tram final, fins a la desembocadura al Brugent, s’eixampla de nou, alternant estrats en superfície, blocs d’uns decímetres de diàmetre i dipòsits al·luvials.
En tot el seu recorregut es troben diferents punts permanents d’aigua, petits tolls que ocupen concavitats impermeables en els estrats compactes. Hi ha també dues fonts a la dreta i una a l’esquerra, de caràcter intermitent i amb un cabal molt minso.
En aquest àmbit existeixen restes històriques que conviden a l’enunciat d’hipòtesis per tal d’interpretar-les. |
|
| Les restes Una trentena de metres aigües avall del paratge conegut com les Petxines es poden veure, al costat de la llera, uns carreus, desgastats pels elements, però que mostren perfectament que originàriament eren escairats. Han resistit l’embat de les aigües en les riuades que han passat per aquest tram del riu, especialment la que fou segurament la més violenta dels darrers segles, la del 10 d’octubre de 1994, que hem batejat com l’aiguat de Sant Paulí.
Restes del molí
Les pedres són arrenglerades en el sentit del corrent i suggereixen que probablement formaven part d’una construcció situada en aquell lloc. Tenint en compte la mida i la forma dels carreus, la ubicació i l’entorn, aquesta hipotètica construcció no podia ser altra que un molí.
Quan s’inicià l’estudi, fa alguns anys, era visible també el traçat d’un senderó que, procedent de la part superior del riu arribava fins a tocar de les pedres. Ara, després dels aiguats, tot està malmès.
Amb aquesta hipòtesi de partida hem investigat, intentant trobar elements que confirmessin la teoria.
|
|
Les hipòtesis
En primer lloc, es considerà que un molí hidràulic, com el que devia ser aquell, necessita disposar d’aigua com a força motriu, a més d’un lloc on emmagatzemar-la i, si escau, una canalització per fer-la arribar al pou i poder moure la roda que fa girar les moles. Es detectà que aproximadament uns 400 metres riu amunt existeixen les restes d’una bassa situada a la llera, un punt esbiaixada respecte del corrent, en la mateixa direcció dels estrats de roques calcàries i margoses que afloren en aquell lloc. Les dimensions són 7,50 per 4,30 metres i una fondària actual de 90 centímetres. Les parets que es conserven són fetes amb pedres procedents del mateix riu, de gruixos diversos i lligades amb argamassa. La paret inferior de la bassa té 80 centímetres de gruix, la qual cosa suggereix que es tractava d’un mur de contenció, més o menys com una resclosa. Tenint en compte la situació i l’exposició al corrent, és molt probable que originàriament les parets fossin més altes i en conseqüència, una major capacitat d’emmagatzemament d’aigua. No oblidem que per aquí han passat moltes riuades, amb arrossegament de materials, i que aquestes parets han suportat la força de l’aigua i els impactes de les roques que transporta una avinguda. És d’admirar com aquesta obra ha sobreviscut a totes aquestes agressions: indiscutiblement, qui la feu era un expert i l’argamassa emprada era de gran qualitat.
La paret inferior de la bassa es perllonga amb un muret que, segons tots els indicis, era el suport del canal que derivava l’aigua per la vora esquerra del riu. Fins època recent s’aprofitava aquesta aigua conduint-la fins a una bassa situada al costat del pas de Barrulles, a la finca de cal Cerdà. Encara es poden veure en diferents punts al peu del marge de la parada superior, fragments d’una canonada de ceràmica: són les restes de la conducció que es feu amb aquesta finalitat. |
|
Quedava per esbrinar si hi havia pendent suficient fins al molí per aprofitar l’energia de l’aigua emmagatzemada en aquesta bassa. L’estudi de la topografia del terreny mostra que hi ha un desnivell de 6,9 metres entre el punt inicial de la canalització i el lloc on degué situar-se el pou del molí, i 6,80 metres entre aquest punt i el lloc on es troben els carreus.
1.-Bassa:
695,2 m
2.-Bassa del Cerdà:
692,5m
3.-Camí de Barrulles: 690,5 m
4.-Carreus:
681,5 m |
| Ubicació dels diferents espais. |
|
Riu del Barral
Falta esbrinar un punt, el de la disponibilitat de reserves d’aigua, atès que el cabal del riu és pràcticament nul actualment i només circula en època de pluges fortes i durant molt poc temps. Per tal d’aclarir-ho, cal assenyalar algunes evidències. La primera és que en aquest riuet, malgrat no disposar d’un corrent continu, l’aigua aflora en diferents punts, fins i tot en èpoques de gran sequera. I aquesta bassa és un d’aquests llocs, gairebé sempre hi ha aigua.
La causa d’aquest tipus de circulació cal buscar-la en l’estructura geològica del terreny. En efecte, en aquest tram es troben estrats calcaris i margosos de tota mena, molt tectonitzats i situats en posicions diverses. En aquests tipus de terrens la circulació de l’aigua és subterrània, igual com passa a la Riera, situada més amunt i en molts altres barrancs que baixen cap a la vall. Només en èpoques de pluges hi ha circulació superficial i dura poc temps.
Però el dubte subsisteix: un molí necessita disposar de cabals amb seguretat per poder donar servei quan calgui, i amb la que hi ha actualment, fora pràcticament impossible fer-ho. Una possible resposta a aquesta qüestió rau en l’evolució del clima en els darrers segles. En efecte, el clima, i per tant les precipitacions, han canviat, de manera que ens podem imaginar que, quan el construïren, el riu del Barral tenia un corrent gairebé sense discontinuïtats, o amb poques variacions. El fet que se l’anomeni riu del Barral a la darrera part del corrent d’aquesta petita conca és prou significatiu.
Una altra evidència: que el clima de l’època en què es construí el molí era diferent, és un fet. Sense anar més lluny, cap a mitjan segle XIV el clima canvià, amb una davallada generalitzada de les temperatures, que porta associada una alteració en la dinàmica de les precipitacions. Les pluges i especialment les nevades augmentaren i amb elles el cabal que aportaven els barrancs. La situació es mantingué fins al 1850 aproximadament, quan el clima es feu més càlid i tot començà a canviar. Tot i això, fins fa unes sis o set dècades el corrent era més freqüent: hi ha testimonis que parlen de l’aprofitament de l’aigua del riu del Barral —que, per cert, era de millor qualitat que la del Brugent— per fer la bugada. Ara fora pràcticament impossible.
|
| Restes de la darrera canalització. |
|
La història
Avancem una mica més en la recerca per tal de situar-lo en el seu context històric. Intentem respondre a alguns interrogants:
-Quina és la seva antiguitat?
-Quan deixà de funcionar?
-Quines foren les causes de l’abandó?
Enunciem alguns fets i plantegem algunes hipòtesis per tal d’esbrinar-ho.
D’entrada, i pel que fa a l’antiguitat probable de la seva construcció, vegem alguns fets. Està demostrat que als Plans, a poques desenes de metres del molí hi hagué una vila romana. És un fet també que els romans coneixien la tècnica dels molins hidràulics, que havia estat inventada en el món grec abans de la nostra era, i que en construïren en tot el seu imperi, segons troballes fetes en diferents punts d’Europa, inclosa la Península Ibèrica. També és un fet que els mecanismes per moldre en el món romà funcionaven a base d’energia humana -esclaus- o animal, però, tanmateix, era habitual que a les viles romanes existissin molins hidràulics. En aquest cas, l’antiguitat es remuntaria als primers segles de la nostra era. És una hipòtesi que no hem pogut demostrar: caldria fer una prospecció arqueològica, cosa que no és al nostre abast ara per ara.
Una segona hipòtesi prendria en consideració la possibilitat que la població de la vall anés augmentant i que a partir de l’època visigòtica -aquella en què fou creada la necròpoli del mas del Dineral- sigui per aquest increment demogràfic o per altres motius, en el segle sisè i següents la necessitat portés a la construcció del molí. Tampoc hi ha evidències d’aquesta possibilitat.
Finalment, com és sabut, cap al segle vuitè aquest territori fou ocupat pels sarraïns, amb centre administratiu a Siurana. És molt probable que els pobladors d’aleshores solucionessin la necessitat de moldre com ho feren els de Farena, on al molí d’en Fort s’han trobat restes d’una instal·lació d’aquest tipus de l’època sarraïna. No és gens agosarat afirmar que el molí del Barral funcionava a la mateixa època, probablement a la primera etapa de l’Edat Mitjana, o sigui, des de fa més d’un miler d’anys. I probablement també fou el lloc on els capafontins de tots aquells segles portaven el seu gra, fins que caigué en desús, o resultava insuficient per donar servei a la població de la vall. Finalment, el problema desaparegué quan es feien els tres que el substituïren a partir del segle XVIII.
La causa de l’abandó podria ser, doncs, a més del canvi de les condicions climàtiques, amb la reducció del cabal del riu, un increment de la població, que el convertí en insuficient per donar el servei necessari, per la qual cosa la gent de Capafonts hagueren de trobar alternatives. Fins que s’abandonà el conreu del blat, s’anava a moldre a Farena, la Riba i fins i tot al molí del Salvat, a Siurana.
Com passa en molts llocs i en diferents tipus d’instal·lacions, en quedar en desús probablement la maquinària, les moles i fins i tot elements constructius foren aprofitats per bastir altres molins o altres construccions. La resta del desmantellament el feren els elements, especialment les riuades que tenen lloc periòdicament.
|
| Restes de la bassa del Cerdà |
|
Conclusió
Amb aquest treball hem intentat donar una explicació lògica a la presència d’uns indicis representatius d’un dels elements fonamentals de les comunitats dels segles passats. Naturalment, el tema només està encetat, resten moltes incògnites per esbrinar. Especialment, si pensem que una instal·lació d’aquest tipus, que a l’època medieval normalment era del senyor i que, segons explica Salvador-J. Rovira a la Guia de Capafonts, l’any 1618 formava part dels béns del poble, probablement deixà algun rastre documental. Aquí hi ha una tasca pels afeccionats a la història. Estaríem satisfets si algú aportés proves que confirmessin o refutessin tot allò que aquí es diu: això fora senyal d’interès pel tema i un progrés en l’estudi del nostre passat.
|
L'era del Rector
Llorenç Balañà |
L’era del Rector formava part dels terrenys que contenien l'antic cementiri, l'església romànica, l’abadia i les parades de l’abadia, tot patrimoni de l'Església.
Podem suposar que aquesta era, antigament, era completament oberta als quatre vents, sense cap de les edificacions que avui l'envolten.
En el vint-i-vuitè número de Quaderns de Capafonts, ja explicàvem l'origen de les cases del Carrer Nou, entre les quals, cal Pere Fortet i ca La Tina que ara formen part del perímetre de l’era del Rector. Al seu costat hi ha cal Blaió, la qual ocupa tota la part oest i que junt amb ca la Tina contenen la totalitat del que era l'església romànica situada al costat del cementiri vell per la part nord. Tot fa pensar que els dos propietaris degueren repartir-se el terreny i per tant, podrien ser de la mateixa època.
|
| Aquesta parada d’ametllers, en la foto feta en la dècada dels anys quaranta del segle XX, és el Coster de l’Era. |
|
| Placa de vidre estereoscòpica feta per Frederic Bordas i Altarriba l’any 1890, és la foto més antiga que tenim de Capafonts. Podem comprovar com encara no s’havia edificat cal Mano, el coster de la Bassa sense cap ametller, el camí de Prades, molt ample, que no arribava a l’era del Rector sinó que pujava molt més a la dreta del lloc on arriba la carretera actualment, etc. |
|
| En Aquesta altra foto feta cinquanta anys més tard hi veiem cal Mano, el garatge del Gravat, la carretera que arriba fins a l’era, l'abeurador de ciment, etc. |
|
A tocar de cal Marino i tancant l’era per la part nord-est hi ha el garatge de cal Gravat que s'estava construint just abans de la Guerra Civil. La construcció va quedar interrompuda, entre altres raons, perquè el Pep Paleta que feia l'obra, el dia 19 de juliol, quan va arribar la notícia que la guerra havia començat, va clavar la paleta a la biga del sostre i va proclamar que plegava de treballar per anar a fer la revolució. De fet, l'obra no es va reprendre mai més i va quedar tal com és avui en dia amb la planta baixa, que sempre va ser el garatge dels cotxes de linia, camions, màquina de batre, tractor, etc. i que també taller mecànic on el Salvador reparava tots aquests vehicles de cal Gravat. A sobre hi ha un pis pensat com a habitatge amb totes les obertures fetes, balcó i finestres, però cap envà de distribució, a la part esquerra i ran de l’era, hi ha la porta d’entrada, tocant a cal Marino, amb les escales per accedir-hi. Els pocs elements ornamentals que es van posar eren tots de ferro forjat i modernistes. Quan als anys setanta del segle passat van deixar de gestionar la línia de passatgers i els altres negocis, el Salvador es va dedicar a fer de pagès i va edificar un afegit a la part que toca al carrer de Barrulles on hi havia petit triangle de terreny que era una cinglera i un rocam; afegit que consta d’una planta baixa i un pis on va posar la seva petita granja de gallines, que com totes les que es van posar en marxa en aquell moment, va haver de tancar perquè eren massa petites i no pogueren competir amb les més grans i més tecnificades. El seu fill Jordi tenia previst enderrocar aquest afegit que desvirtuava i enlletgia l'edifici original, però la seva mort prematura ho ha aturat.
|
| Foto feta entre 1930-35. L'Angelina Carretero i el Pep Blaió són al lloc on hi havia la bassa de l’era del Rector. Podem veure Cal Mano i cal Pere Tomàs. |
| l'Angelina Carretro al lloc on abans hi havia la bassa. Darrere seu es poden veure tot de pedres i terra amuntegades a la llera del carrer que devien servir per guiar l’aigua cap al bassot. El garatge del Gravat encara no s'havia edificat. |
| Foto de la mateixa època en la qual es pot veure la porta del corral del Blaió i les restes de l'antiga església romànica. |
|
L’Era del Rector ha sigut, possiblement, la més important de les entrades del poble. D’allà sortia el camí de Prades que en arribar al Tros de l’Era enllaçava amb el de Mercaders, i també el carrer de Barrulles, primer tram del camí que porta a l’Ermita i que continua cap a Montblanc pel coll de Viladecabres. Aquest camí, en arribar als Plans es bifurca cap al Pont Vell per continuar cap a Farena i a Mont-ral. Potser per tot això, antigament, en aquest espai de davant del garatge de cal Blaió hi havia el bassot per abeurar el bestiar que entrava al poble. Aquest bassot era similar al que hi ha a la Mussara o el que hi havia antigament a Prades. S’omplia amb l’aigua que s'escolava del Calvari i dels carrers que són propers a l’era.
Amb l’arribada de l’aigua del Damunt de la Vila al poble l’any 1917, el bassot fou substituït per una pica de pedra donada al poble pel Joan Pocurull de Cal Ferrer i que actualment és a l’Era del Pobaia fent de jardinera. Passada la guerra Civil, la pica fou substituïda per un abeurador rectangular de ciment que mantenia un nivell regular de l’aigua mitjançant una boia reguladora sovint espatllada, entre altres raons, perquè la canalla la potinejàvem en tot moment.
Tot el bocí de terra comprès entre l’actual carretera i el carrer de Barrulles, cal Mano, i un bocí erm anomenat els Boixos de cal Mano, fins abans de la Guerra Civil era conegut com el Coster del Bassot fent referència a aquesta bassa de l’Era del Rector.
Cal Marino, antigament era Cal Vicent. El nom actual prové de l’antic cal Marino que hi havia a la Costereta. Cal Vicent és una casa molt antiga i això ens ho confirma els noms de lloc tals com el Bosc i el Molinet del Vicent, també la font del Vicent situada uns dos-cents metres més avall del Molinet, la vinya del Vicent a les Sortasses i darrere del picó de la Murtranera, però sobretot cal Jaume Vicent a la Barceloneta, avui cal Ricardo del Jaume Vicent. La casa té dues plantes de 123 metres cadascuna d’elles amb diferents graons edificats, un corral i un pati. A més a més, disposa d'una placeta molt espaiosa on hi ha la façana principal i la porta. A la paret que toca a l’era hi ha una porta que dona a la pallissa. La porta que hi havia al cup va quedar amagada amb l’edificació del garatge de cal Gravat, i encara hi havia una altra porta que donava al carrer de Barrulles.
La distribució interior és molt peculiar, típica de les cases edificades al pendent del turó. Hi ha un celler, un cup, una estable, un rebost, una cuina amb llar de foc, menjador i tot un seguit d’estances per a dormir. També la cort dels porcs i un pati molt espaiós.
|
| L'espai de l'era del Rector quan es va posar l’aigua i el clavegueram a tot el poble. |
| Curiosa foto feta pel Victorino Gravat l’any 1942 aproximadament davant de la porta del garatge del cal Gravat. Els cobrellits penjats son part d’un altar dels que es fan per Corpus. D'esquerra a dreta el Cisco Quico, el Pep Toni, el ... de cal Joaquimet, el Pep de la Serafina i el Pep Blai. |
|
A cal Vicent eren de cognom Corts i els de cal Marino, Terés.
La casa fou habitada fins als anys seixanta del segle passat per la parella formada per la Sisca Terès, pubilla de la casa i el seu marit Pere Boldó de cal Toni. Quan la Sisca ja era vídua, la canalla li cantava una petita rondalla per fer-la enfadar: «La Sisca Marina té un tall al peu i un altre a la panxa que no se li veu». Ella sortia amb l'espardenya a la mà, i la canalla, cametes ajudeu-me.
El Pere era especialista en curar d'espatllat i tenia força parròquia, que per regla general, estava contenta per haver guarit la seva patologia per un cost molt modest.
|
| El camió més antic de cal Gravat, que funcionava amb gasogen, aparcat a l’era del Rector davant la parta del garatge de cal Gravat |
|
Cal Blaiò és una casa molt gran que tenia un corral de bestiar a l’espai que havia sigut planta de l'església. Encara conserva una paret que conté la base de l’arc de volta que era el sostre del temple, únic vestigi que ens queda.
La seva casa antiga es trobava a la Travessia de ponent, actualment cal Borràs, i el cognom associat a cal Blaió és Vendrell.
Els darrers habitants de ca la Tina tenien el cognom Baleñà, tot i que ja ningú té record d’aquesta família.
No tenim constància del moment en què l’era del Rector va deixar de funcionar com a tal, només ho sabem perquè el seu nom ha perdurat en el temps i per la seva forma arrodonida.
Durant bona part del segle XX fou el lloc d’arribada dels cotxes de línia i avui en dia encara és l’entrada al poble dels vehicles motoritzats. Sovint s’hi fa algun acte festiu, un mercadet ambulant, i també és l’arribada de tota mena de curses i competicions, i també punt de trobada per la gent del poble.
|
| El Pep Canya amb el Baptista Gravat, als braços i la seva mare davant de casa seva. Al costat cal Gravat tal com va quedar després de les obres de reforma fetes a la mateixa època que el garatge. |
|
Homes, dones i anècdotes
Josep Fort Besora |
El Salvador Batistó i la Sisca de La Pepa eren un matrimoni molt curiós que recordo ja de vells. A ell no el vaig veure treballar mai. Anava al camp i era un gran observador de les plantes i els arbres, principalment els ametllers, avellaners i les oliveres. Les seves observacions sobre la floració dels arbres li permetien predir si la collita seria bona o dolenta.
Van tenir tres fills. El gran, el Pere, era l’home més treballador i fort que he conegut. De la quinta del 20, la mateixa del pare. Eren veïns i van ser grans amics tota la vida.
El segon, el Joaquim, era com el seu germà gran, molt treballador i molt inquiet. Es van fer famosos a pobles com Vilallonga del Camp, El Morell, i d’altres, treballant a la sega a preu fet. El Pere a la dalla i el Joaquim al rampí, es feien uns jornals molt per sobre del que eren capaços els altres treballadors. La Sisca de La Pepa era la dona més treballadora que hom es pugui imaginar. A primera hora del matí ja engegava per no parar en tot el dia. Portava una bossa amb el cabdell de fil i les agulles per fer mitjons. Aneu a saber quantes dotzenes en va fer aprofitant estonetes tan curtes com el que tardaven els càntirs a omplir-se quan anava a la font. Les seves mans no paraven mai i el seu esperit tampoc; portava aigua a les cases del poble on hi havia algú malalt, per ajudar en la desgràcia. Durant molts anys es va cuidar de l’església. L’escombrava, posava oli a la llàntia, rentava la roba: estovalles de l’altar, l’alba del mossèn, etc. I sempre que podia oïa Missa. Quantes vegades, si el rector la deia molt aviat, eren tres: l’oficiant, l’escolà i ella en representació de tots els fidels.
Un dia sí i un altre també, anava a “Les Cadenetes” i a “Mont-ral” comprant ous per les masies fins que omplia un cistell gran que l’endemà portava a vendre a Prades, sempre a peu i tots els mesos de l’any.
El Pere Balanyà, nebot seu, un dia fent broma li va dir que li baixés de Prades un sac de guix. Al vespre quan va arribar a casa es trobà amb el sac a l’entrada. Pesava 25 kg, l’havia baixat al coll i a peu.
Mossèn Salvador, el capellà que més va connectar amb tota la gent del poble, deia d’ella que sense la gràcia divina que l’acompanyava no es podia ajudar tothom i tenir uns sentiments tan bons, i més a la seva edat. Era increïble la força de voluntat i la capacitat de fer coses.
Quan ja quasi velleta es va allitar perquè no es trobava bé, va estar tres dies al llit i es va morir, com si no pogués suportar estar parada.
|
El Pep Barberà portava una cama de fusta. Li va caure al damunt un pi teiér que tallava als costers del “Mas d’en Toni”, i l’hi va destrossar del tot, de manera que van haver de tallar-la-hi. Era l’home amb més sang freda, com mai n’hi hagi hagut altri a Capafonts. Va ser molts anys agutzil, campaner i sepulturer.
Amb la seva cama de fusta, pujava dues vegades al dia les escales del campanar per anar a ventar la campana grossa, a dos quarts de dotze i a dos quarts de tres, hora de sol. La primera tocada avisava de l’hora de dinar i la segona era per tornar-hi a la tarda. A última hora del dia tocava a oració. Sempre puntual i tots els dies de l’any.
Veure’l ventar la campana grossa feia posar els cabells de punta. Era temerari de mena i la deixava clavada de cap per avall “asseguda”, aguantant-la amb una mà. Molt pocs van tenir la valentia de fer-ho, perquè t’hi jugaves el cap si no anaves lleuger i atent. Ell ho feia dues vegades al dia, sense comptar les festes que feia tocs més llargs i complets.
Tothom en feia cas dels tocs de campana, de fet eren l’hora oficial, més que la dels rellotges, i en cas de dubte prevalia l’hora que tocaven les campanes. Podem dir que tot el poble anava a toc de campana.
El Pep s’enfilava als xops per tallar branques per les cabres, amb una lleugeresa increïble per un home que només tenia una cama.
Una vegada, amb en Pere Fumat, que era un home més aviat poruc i temorós, per fer-lo espantar es va posar a tallar una alzina que era dalt de tot del “Salt de La Vella” i que havia crescut amb el tronc horitzontal penjat a l’abisme. Assegut al brancam anava tallant el tronc a cops de destral, amb el perill decaure ell i l’alzina al buit. El Pere Fumat, espantat, es posava les mans al cap i li deia que s’havia tornat boig. Ell, quan li va semblar que la cosa podia ser perillosa, va parar de tallar, passà a l’altre costat de tronc i, amb dos cops més, l’alzina es despenjà cinglera avall, mentre el cor del Pere tornava a bategar amb normalitat.
Al temps de la collita, setembre i octubre, feia un pregó de part de l’alcalde perquè tots els gossos portessin un morrió, ja que feien molt de mal a les collites menjant-se avellanes i raïms, segurament perquè en aquells temps passaven molta gana i qualsevol cosa era bona per omplir la panxa. Ell, com agutzil que era, tenia la responsabilitat de vigilar, perquè es complís l’ordre de l’alcalde, de manera que quan n’arreplegava un sense morrió el matava sense més contemplacions, i l’enterrava colgant-lo al munt de la brossa de l’Era del Besora. Llavors els amos que tenien afecte pels seus gossos no s’encantaven i els tancaven a casa o els posaven un morrió. Mai no va matar cap gos d’atura, dels que guarden els ramats, perquè aquests no poden portar morrió i els pastors sempre els cuidaven i no passaven gana i no es menjaven cap raïm ni cap avellana.
Hi havia dies que feia tres o quatre pregons, uns de l’Ajuntament, altres per anunciar marxants i tota mena d’avisos. Patia d’acidesa a l’estómac, i sempre portava a la butxaca de l’armilla un pot metàl·lic ple de bicarbonat, que es prenia a grapats amb un traguet d’aigua. Al pare, un dia que va baixar al mercat de Valls, n’hi va encarregar 15 kg. Va morir amb l’estómac foradat per culpa del bicarbonat.
Avui es fa difícil imaginar un personatge com el Pep Barberà.
|
El Cutxó era un home que tenia diners, i molt pinxo. Va tenir tres fills. El gran, el Joan, casat al poble amb la Maria de la Filomena, era fill de la seva primera dona. El segon, l’Alfons, va viure a Reus i a Barcelona. El tercer, el Batista, va morir a la guerra. La seva segona dona també va morir aviat, de manera que va arribar a la vellesa vivint sol, i llavors quan ja tenia més de vuitanta anys es va tornar a casar amb una gitana de Reus. Els esquellots que se li van fer han passat a la història del poble com els més importants que mai ningú recordi.
Era el fuster del poble, però no gaire bo. Tothom el recorda perquè feia les caixes dels morts i poca cosa més. Treballava sense metre i per prendre les mides feia servir una vara de fusta que només entenia ell. El cas és que sovint tenia problemes per encabir els morts dins els taüts.
Érem veïns i recordo que sempre feia sonar les monedes que portava a la butxaca, tot presumint que era el qui tenia més diners del poble. Una vegada l’oncle de Ca l’Agneta i el Pere Tomàs li van gastar una broma. Van esperar que fes sonar les monedes a la butxaca i llavors l’oncle va dir al Pere Tomàs tot obrint la butxaca:
-Mira els que jo porto.
I el Pere, que era bon comediant va començar a fer exclamacions dient que mai no havia vist ningú amb tants diners. En realitat no portava ni un duro, però la cosa va fer el seu efecte i el Cutxó va marxar cap a casa tot avergonyit.
|
Al Bullanga, un home espavilat, principalment se’l coneixia per la seva manera de ser calmosa i reposada. Mentre hi va haver la República, sempre va ser a l’Ajuntament i va estar ficat a la política. Una vegada s’apropaven unes eleccions municipals i els seus estaven empatats amb els del bàndol contrari; tenien els vots compromesos un a un i l’empat era segur perquè no era previsible cap deserció o traïció per part dels votants. El Balanyà, cap dels contrincants, va pensar que si feia falta un vot s’havia d’anar a buscar i, de fet, no hi havia més remei si volien guanyar. I va trobar l’home adequat: el Cisco de La Malena, que vivia a Reus. El dia de la votació el van pujar al poble, i quan va anar a dipositar la papereta ningú no va saber com s’ho va manegar, però el Bullanga lli va canviar la papereta del vot i els seus van guanyar l’Ajuntament. Al pobre Cisco el van acusar de tot. Hi va haver algunes baralles entre els perdedors, fins que el Bullanga, amb la calma que li era pròpia, els va fer saber que no feia falta que es barallessin, perquè era ell qui li havia canviat la papereta, sense que el Cisco se n’adonés.
Era tan calmós i tranquil que un dia li va dir a la seva dona que li portés el dinar al Barral, on tenia unes avellanes. Quan sortia del poble, en arribar a Cal Mano, es va trobar amb l’amo de la casa, de qui era molt amic. Es van posar a parlar i es va fer migdia. La dona va agafar el cistell amb el dinar i, quan ell ja sortia del poble, la va veure venir i va girar el ruc com si tornés a casa i en arribar la dona li va dir que s’hi havia repensat i volia dinar a casa. Com si no hagués passat res d’anormal.
|
Cal Pere Mosso era una de les cases més pobres del poble. El Pere no sortia de casa per no gastar i mai no freqüentava els bars ni els llocs on s’havia de pagar algun diner, simplement perquè no en tenia.
Una vegada li va passar un cas ben curiós; va perdre el ruc anant a cavall. Era la fira d’abril de Prades i es va emborratxar. Pujà a cavall de l’ase per tornar a casa i pel camí caigué del ruc. La bèstia, quan es va sentir alliberada del genet, va aprofitar per anar a pasturar al millor camp de blat que va trobar, fins que es va treure la panxa de mal any, i llavors es va ajeure per fer una bona païda, fins que el trobaren al cap de dos dies. El Pere va quedar mig atordit per la caiguda i quan li va passar l’efecte de la borratxera va anar cap a casa pensant que el ruc ja ho havia fet, però se li va acudir que la bèstia ho havia aprofitat per a fer vacances, menjar molt i no haver de treballar gens.
Després de la guerra, una ordre del govern de Franco obligava a canviar alguns bitllets republicans que van conservar el seu valor, per pessetes de Burgos, i va resultar que una de les cases que més en va canviar va ser Cal Pere Mosso, perquè de fet l’estalvi havia estat tan fort que havien aconseguit fer un petit capital, tot i la misèria que patien.
|
El Xanda feia de rambler, ja que tractava amb mules i cavalls, normalment bèsties velles. Vestia d’acord amb la seva feina i sempre anava amb brusa de ratlles i el fuet a la mà. Quan obria la boca es feia evident la lluentor d’una dent d’or que s’esqueia perfectament a la seva personalitat. Com a bon tractant se sabia tots els trucs per enganyar els compradors, i també els venedors.
Una vegada va ensarronar un gitano venent-li un ruc vell, que el comprador va pagar com a jove. El fet es recorda perquè enganyar un gitano fent tractes amb un ruc és cosa ben singular i, si voleu, de mèrit.
El Xanda va comprar el ruc al Pere Fumat. Van fer tracte a l’Hostal de l’Antònia de Reus, i el preu va ser de 10 duros. Quan el ruc fou seu, el primer que va fer va ser fuetejar-lo cruelment, procurant que tothom ho sentís, de manera que semblés que l’animal rebia molt.
L’endemà va enviar avís a un gitano de Reus molt conegut, per dir-li que tenia un ruc per vendre. El gitano va arribar a l’hostal acompanyat per un fill seu, i li va demanar al Xanda que tragués el ruc al carrer per veure’l a la llum del dia i fer-se càrrec de l’estat de l’animal i de la seva vàlua. El Xanda el va treure, donà el ramal al gitano i tot seguit va fer petar el fuet dues o tres vegades com aquell que no vol.
El ruc va respondre ràpidament, i sabent quina cosa anunciava el fuet, no va tenir gens de peresa per engegar a córrer amb totes les seves forces arrossegant el gitano carrer amunt. Vista la força que tenia l’animal, el gitano va comprar el ruc per 60 duros. No devia tardar massa a adonar-se que l’havien enganyat, malgrat que la tradició li atorgava a ell l’habilitat per fer-ho.
|
El Joan Gravat era un home molt treballador, però tenia molt poca terra i cinc fills per pujar. Quasi tota la seva hisenda era una finca al Pla del Pagès, formada per uns costers d’alzines i una parada de conreu dalt del pla, on hi conreava blat, civada i patates de secà. Aquestes parades ja són a tocar al Bosc de Poblet, i era d’aquest bosc d’on arrencava els diners per a viure, esporgant alzines per a fer carbó, collint rovellons i, sobretot, traient-ne molta pell de grèvol per fer vesc. Les pells de grèvol les posava primer en remull dins d’una bassa o a un toll del riu, vora del Pont Vell. Passats uns dies les pelava, o millor dit les rascava, per arrencar la pasta blanca i tova de la part interior. Amb aquesta matèria anava fent un munt de pasta. Acabada l’operació de pelar les pells, amassava la pasta posant-hi rent que havia guardat de l’any abans. La pasta fermentava i es transformava en vesc que es purificava rentant-lo damunt d’una pedra amb l’aigua neta que baixava pel riu. Aquest vesc el venia als apotecaris i adroguers de Reus i Tarragona, que el feien servir per fer esparadrap i altres fórmules magistrals, i també es venia per caçar ocells. Tot això sembla fàcil, però del bosc de Poblet al riu hi ha més de dues hores. El blat i la civada s’havien de baixar a bast, encara que de vegades ja feia la batuda dalt del Pagès. És evident que havia de caminar de valent i treballar molt perquè el vesc el pagaven bé, però costava molt de fer-lo.
|
El Pep Vicent va ser pastor tota la vida. Durant trenta anys va ser el pastor de casa. A mi em va veure néixer i m’estimava molt. Quan anava a Reus o a Valls sempre em comprava alguna cosa. No sabia llegir ni escriure, però explicava històries fantasioses que moltes vegades tenien l’origen en fets reals, però que ell adornava amb afegits que s’inventava. Com que mai no va tenir relacions amb cap dona, va morir solter i probablement verge. Els seus amors eren les ovelles i el gos d’atura que, quan érem al mas, dormia amb ell a la pallera, just al costat de la porta que donava al corral i dins de l’estable de la mula.
Quan érem al poble dormia a casa de sa germana, a ca l’Antón Cerdà. Es va deslliurar de fer el servei militar i, de retruc, d’anar a la guerra del Marroc als anys divuit o dinou del segle passat, al·legant sordesa profunda, cosa bastant increïble perquè de sord no en tenia res. Els metges que el van visitar per certificar la sordesa sospitaven per principi; consideraven que tots els que se’n volien lliurar deien mentides i li van fer tota mena de proves per descobrir el seu engany, com tirar monedes a terra mentre estava sol i de peu dret, però ell mai no va caure en els paranys i sempre va restar palplantat i fent-se el sord. No el van poder agafar mai en un moment de descuit i se’n va sortir fent-los creure que no hi sentia gens. Del meu record va ser l’última persona del poble que en tota la vida no va fer altra cosa que cuidar un ramat de bens. Tota la vida de pastor.
|
El Pep de la Malena va ser l'home més treballador que mai hi hagi hagut al poble. Tenia dues filles. A l’època de més feina, el maig i juny, dormia vestit damunt la sàrria a l’entrada de casa seva, i així feia més via quan s’aixecava per anar cap al tros a treballar. Moltes cases tenien artigues als Montllats on hi sembraven blat o civada. Passada la guerra el pa anava molt escàs i la gent tenia poca terra per conrear el blat que feia falta. Era per aquesta raó que molts van pujar als Montllats per fer artigues. Després de fer la rompuda es feien formiguers per preparar la terra. Ell també va pujar als Montllats per treure artigues, i era tan matiner que l’Amadeu va intentar arribar primer que ell a dalt la serra i no podia aconseguir-ho, de manera que un dia, junt amb el seu pare, van decidir quedar-se a dalt i passar la nit al ras, per començar a treballar abans que ell. Van engegar a trenc d’alba, i quan es disposaven a començar es van adonar que al seu costat, a la parada del Pep, ell ja estava treballant. Això volia dir que havia fet les dues hores de camí que els separava del poble, completament de nit per arribar tan bon punt hi hagués un mínim de llum per poder treballar.
La nostra plantada de castanyers és contigua a una d’ell. A casa els llauràvem, excepte els que eren als llocs més pendents. La d’ell era tan costeruda que s’havia de cavar a mà, de baix a dalt amb els arpiots. Cada vegada que jo i la mula arribàvem a la partió, el veia com pujava cavant com un desesperat.
Quan hi penso ara, sembla impossible que es pogués fer aquella feina. Avui aquells costers, i els nostres més fàcils de conrear, són erms i plens de botges, en una situació perfecta perquè s’hi pugui posar foc i es faci impossible apagar-lo. Aquell home amb el seu esforç evitava els focs i ell ni tan sols n’era conscient.
|
El Fraga feia de mosso a Cal Balanyà, però els dies de festa es transformava en un dandi, perquè sempre anava molt mudat, amb corbata, mocador de seda al coll i exercint de conquistador. Les noies del poble no li feien massa cas, potser perquè intuïen que tot era aparença. No havia nascut al poble, però va ser-hi molts anys, fins que amb la guerra va desaparèixer i mai més no s’ha sabut d’ell. No tan sols era presumit sinó que li agradava fer ostentació de forçut, alçant pesos exagerats quan hi havia concurrència, i també tombant tots els canells que gosaven enfrontar-se al seu musculós braç. Un fatxenda, en deien llavors, i és curiós que es trobés tan bé a Capafonts, potser perquè allà ja era admès com el millor i no trobava competència. L’esclat d’entusiasme per a aventurers que va significar la guerra se’l va emportar, i aneu a saber si va quedar-se vençut per sempre a la primera confrontació fanfarrona que va protagonitzar.
|
El Pere Pepó era més aviat de casa pobre, amb poca terra per treballar, però ell havia nascut per a unes altres activitats allunyades de les de treballar, i menys la terra. Sabia tocar l’acordió i, durant molts anys, ell feia la música del ball. Això ja li donava un prestigi i un llustre que ell arrodonia no treballant i exercint de conquistador de les mestres que passaven pel poble i fent del que més tard se n’ha dit un “playboy”, expressió inexistent a l’època. Finalment, se’n va anar a Barcelona on hi tenia un germà, i allà va continuar exercint el seu ofici de conqueridor a la ciutat, fins que va morir, sense haver treballat mai.
|
El Pep Roc va ser l’home més innocent que mai hi hagi hagut al poble. Era alt i destraler, semblant a la figura del Quixot, i no tan sols per l’aspecte sinó també per la seva manera de fer.
Quan sortia de casa per anar a llaurar, es carregava l’arada dalt del coll i llavors pujava a cavall del ruc. Deia que així el ruc no portava tanta càrrega.
El pare explicava que mai no s’havia fet un tip de riure tan gran com un dia que el va trobar aplanant la terra, sembrada de blat, amb una post. Això era una pràctica corrent i consistia afer arrossegar per l’animal una fusta plana en la qual el pagès hi pujava al damunt perquè pesés més, i anava desfent els terrossos més grans i deixava la terra llisa, cosa important a l’hora de la sega. Doncs bé, aquesta feina, aquell dia en Pep i la seva dona la feien tal com explicàvem: primer feia pujar la dona dalt de la post i s’agafava a la cua del ruc per no caure; ell estirava el ruc pel morro i arrancava a caminar cap endavant, sense comprovar què passava al seu darrere, on la dona, que era molt menuda, a les tres passes del ruc ja havia caigut damunt de la terra llaurada, i la fusta, el ruc i el Pep continuaven, com si res no hagués passat, fins al final de la parada. En comprovar que la cosa no havia funcionat tornaven a recular fins on la dona havia caigut, i repetia l’operació amb el mateix resultat, només que a cada repetició anava augmentant el to de la discussió amb la dona; que si la fusta era massa llarga, que si els terrossos massa grossos, que si la corda poc tibant, i el pare vinga riure perquè la cosa era de bojos. Finalment, el Pep li va dir a la dona que si no fos per la vergonya que passaria, la tornaria a casa dels seus pares, a Cal Pere Ros.
Com que ja feia més de cinquanta anys que estaven casats i ja tenien una filla gran, el raonament era realment esbojarrat.
A Alcover, al carrer del rec, hi havia dues o tres tendes d’espardenyes i de calçat en general, i un dia hi van fer cap el Pep i un altre home de Capafonts que van entrar a Cal Gaspar, potser la botiga més coneguda, per comprar-se unes espardenyes de vetes. El seu company les va comprar i quan ja anava apagar el Pep va dir:
-Jo també me’n compraria unes, però m’he deixat la mida a casa.
La mestressa de la tenda el va invitar a seure i li va dir que miraria de trobar solució al problema, i així va ser, i va poder-se comprar les espardenyes.
|
El “Conselo” i els seus fills són el cas més increïble i més trist d’uns personatges realment singulars. El “Conselo” es va casar amb una noia de Ca l’Ermitanet. Van tenir dos fills. El petit va morir a la guerra i, a més, poc abans s’havia quedat vidu. Diu la gent que fins a aquest moment tot anava normal, com a qualsevol altra casa, fins i tot una casa bona amb un nivell de riquesa per sobre la mitjana del poble. En quedar vidu es va iniciar un procés de degradació inimaginable, perquè el “Conselo” era un home espavilat i intel·ligent, amb amistats importants: polítics, advocats i gent de classe alta de Tarragona. Un raonament previ és dir que ara es pot pensar que la dona era la peça que mantenia l’equilibri de tota la família, perquè tan bon punt va morir, aquella casa no es va escombrar mai més; mai més no es va rentar cap plat, ni cap peça de roba. Els fills es van ajuntar a la manera de fer del pare.
Recordo que tenien tres mules i un molt bon ramat de bens. Tot es va anar perdent, mal venut i mal cuidat. La roba de la casa es va fer malbé, i en tenien molta i bona; llençols, tovalloles, tovalles, tot es va anar podrint, perquè la teulada va començar a tenir goteres i ells anaven dormint pels racons on no hi plovia, per acabar dormint sota la volta de l’escala, quan la casa ja era mig ensorrada. El “Conselo” va morir en plena decadència, quan la casa ja començava a tenir símptomes de ruïna total. El seu fill, el Pere, va continuar la davallada fins que, malalt de no menjar i només beure, va morir sol com una bestiola, sota l’escala. Mentre va viure el germà gran la casa es va aguantar, però quan van quedar sols pare i fill, la seqüència va ser no treballar, no cuidar-se ni rentar-se, i no tenir cura de la casa. Cada dia pitjor durant uns trenta anys, sempre cap avall. El fill era la persona del poble que escrivia millor el català; era culte perquè llegia i no tenia un pèl de beneit, però la mandra, la deixadesa, o aneu a saber si el desconsol d’haver perdut la mare, o alguna cosa que mai no sabrem. El final molt tràgic.
Una anècdota del pare, el “Conselo”, és que va vendre unes nous al Pere Pepó, el dandi, que li va exigir que les triés bé perquè les volia totes bones, sense cap de corcada. Primer les hi va cobrar i després va entregar els fruits. El comprador va adonar-se que moltes eren fallades i li ho va reclamar al “Conselo”. Aquest li va contestar que és clar que les havia triades, però per a ell, que s’havia quedat les bones perquè de ruc no en tenia res i per això les dolentes per a ell.
Eren les poca-soltades típiques de la gent del poble fent bajanades pròpies de persones immadures. Potser era això, una falta d’immaduresa d’ell i del seu fill. L’absència de la dona i mare va deixar unes criatures indefenses. Podria ser una explicació.
Primavera 2001
|
Carabasses de Tots Sants
Jordi Fort Besora |
Al capvespre érem tots a la plaça. Asseguts a les escales de l’església, miràvem com el Pep Xollat i el Daniel buidaven les dues carabasses per fer-hi dos forats rodons: els ulls; un d’allargat al mig: el nas; i un de més ample i horitzontal, amb tot de dents a dalt i a baix: una boca molt gran farcida de dents. Tots havíem portat espelmes, però només teníem dues carabasses.
El Daniel no va fer bé la boca, perquè tenia unes dents estranyes, i la seva carabassa feia cara de pocs amics. La d’en Pep, amb una boca com de calavera, espantava encara més. Davant la porta de l’església, amb les espelmes enceses dins les closques, feien molt d’efecte, però no pas por, perquè les dones que omplien les eines a la font s’ho prenien rient i fent gresca. No era per a elles que s’havia fet el treball. Sabíem d’algú que sortiria amb un semaler a la mà a perseguir-nos si les hi posàvem davant de casa, i que tots correríem perquè el bastó no ens apamés l’esquena. Ser perseguit era una cosa molt excitant.
La comitiva enfilà el carrer de les Fonts cap al Perxo i allà es va fer la prova, davant la porta de cal Miquelet, però s’ho van prendre rient i fent broma. No els espantaren les esfereïdores calaveres il·luminades per l’espelma, dins la nit fosca. Més aviat ens animaren a posar-les a altres cases, fins que trobéssim algú a qui l’hi fessin por.
Ja sabíem on: a cal Pep del Pere Fumat. Ell segur que sortiria rabiós, per la por als morts.
Els més grans exigiren que, per no despertar sospites, el grup es quedés en silenci a l’era del Pocurull, i només dos o tres anaren a posar les carabasses. Una, al pedrís vora la porta; i l’altra, al marge del carrer, davant de cal Cisco Fortet.
A poc a poc i en silenci, tots vam anar traient el nas per veure l’escena que se suposava terrorífica. No se sentia ni una mosca i, més que caminar, ens arrossegàvem ajupits ran de terra.
Va passar una bona estona i ningú no sortia de casa fins que, sobtadament, va aparèixer l’amo amb el semaler a les mans. Les corredisses foren instantànies. Només un parell de valents es quedaren mirant-s’ho a la paret de cal Cisco Cerdà i, més tard, van poder explicar-nos les fúries del perseguidor que no havia pogut enxampar ningú, i com va esclafar a puntades de peu les dues calaveres.
L’endemà al migdia, els més menuts ens acostàrem a la Placeta, però no quedava cap resta dels fets que allí s’esdevingueren al vespre. El Pep fill explicà que ell mateix havia agafat les deixalles de carabassa per tirar-les a la menjadora del porc, i que si tornàvem a fer enrabiar son pare, seria ell qui ens les faria petar de debò.
Durant uns quants dies tots vam fer les nostres carabasses, després de no pocs regateigs amb els pares per obtenir-ne una de ben grossa.
Ningú no s’espantava per topar amb una calavera d’ulls encesos, damunt la paret del corral del Xano, al carrer de l’Abadia, al marge del Cantó, o a la finestra de cal Barberà. Era una diversió de la canalla, que només treia de polleguera al Pep del Pere Fumat de la Placeta, no per la carabassa sinó perquè sempre li fèiem alguna gamberrada: un coet a la porta, una foguera davant la casa... Coses per fer enfadar.
Al pati de l’escola els més valents asseguraren que anirien al cementiri per posar-se dins d’un nínxol, ben estirats com un mort, i que no tindrien por. Mai no es va poder demostrar que algú ho fes, però les històries dels cementiris sí que s’explicaven amb més vehemència i un pèl de por al cos. Molts deien que havien estat tota una nit dins d’un nínxol sense que els passés res. D’altres juraven haver vist unes flames de colors el dia que van enterrar el vell de cal Roget, i també després de sepultar el Sebastianet sota els xiprers.
Aquell dia, els més menuts, ja de nit i després que el cotxe de línia hagués marxat cap a Prades, enfilàrem la carretera per comprovar allò de les llums, però les cames no ens portaren més enllà de la cruïlla de la carretera, des d’on vam comprovar que no es veia res semblant a flames enceses de colors. Però l’endemà tots asseguràvem haver arribat fins a la porta de ferro i escoltat com cruixien els ossos dels morts, però els més grans se’n van riure.
Pocs dies després d’haver sepultat el vell de cal Marino, el meu amic, el Batista, va venir a buscar-me tot esverat i em va portar dalt de l’era de cal Cerdà. Allí, a les fosques, es podien veure unes flames de colors que sortien de terra. Ningú no es va creure allò que havíem vist, excepte mossèn Joan, que a l’hora de classe ens explicà que aquest fenomen passava algunes vegades, perquè els cossos dels morts desprenien gasos que eren lluminosos. Llavors, als ulls de la resta de companys d’escola, vam quedar com dos herois.
L’any següent, en arribar el temps de les castanyes, tornaren les històries de por relacionades amb el cementiri i amb les carabasses que, quan hi posàvem l’espelma encesa a dins, semblaven calaveres. Però, amb el pas dels anys vam deixar de fer-ne i es va perdre el costum.
El dia de Tot Sants i el dia dels Morts tothom anava al cementiri a posar flors i, acompanyats per les mares o els germans, molts dels menuts entràvem per primera vegada al recinte sagrat i ens omplíem les butxaques de pinyes de xiprer. Després les tallàvem pel mig amb un ganivet, per veure-hi una calavera ben semblant a les dels dibuixos de les banderes de pirates. Era la demostració de la presència dels morts en totes les coses del cementiri. La vigília de la festa es posava damunt les flames de la llar de foc la paella foradada plena de castanyes que, mentre es torraven, espetegaven saltant per l’aire i escampant-se per terra. Després, les guardàvem dins d’un senalló, embolicades amb diari vell, i anàvem a la bota del racó per omplir una ampolla de vi ranci. Les dones feien panellets i, asseguts a la vora del foc, celebràvem la Castanyada abans d’anar al ball del dia de Tots Sants, que era una de les festes assenyalades de l’any.
Tots aquests costums es van perdre a principis dels anys cinquanta del segle passat, i avui la celebració de la diada de Tots Sants és molt diferent.
Tardor del 2000
|
Capafonts poble aïllat
Pere Roca Quer |
L'aïllament d'un poble com Capafonts es constata per l’escassetat de referències escrites.
Fins al s. XX, Capafonts fou un lloc desconegut, els únics escrits que el citaven eren els dels notaris, les actes municipals, els registres eclesiàstics i alguns documents històrics, entre els quals cal esmentar el de la Casa Ducal de Medinaceli.
Probablement, el primer text que parla del poble fou el contingut a l'obra de Pascual Madoz (1845-1850) Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Un text curt amb informacions interessants però incompletes o equivocades i farcit de topònims mal escrits.
Fins a principis del segle XX —quan es publica Les muntanyes de Prades, el Montsant i la serra la Llena (Reus: Centre de Lectura, 1929), escrit per Josep Iglésies en col·laboració amb Joaquim Santasusagna— no trobem altres textos que parlin del lloc. Sense aquesta i altres publicacions del Centre de Lectura de Reus, hauríem arribat a la segona meitat del segle passat amb molt poques cites del nostre poble.
Gràcies a l’article Capafonts en les surgències literàries, d’Eugeni Perea Simon publicat a Quaderns de Capafonts Núm. 6, tenim un recull dels escrits de caràcter literari que parlen del nostre poble. No són molts, però majorment de qualitat. Gràcies a aquests articles i poemes entrarem al món de la mà de la cultura.
Al treball de Perea es fa referència explícita a la brevetat de molts textos que citen el poble, fet que remarca la seva insignificança. No és el cas de Miquel Arimany, perquè als poemes del seu llibre sobre la Serra de Prades, només s'hi cita el poble de Capafonts i, a més, amb paraules d'admiració. També el petit, però magnífic poema de mossèn Muntanyola dedicat a Capafonts, és un cant a les seves virtuts.
A l'article de Perea es fa referència a la riquesa del llenguatge pròpia dels pobles aïllats: refranys, cançonetes, dites i paraules pròpies. Els qui hem fet la toponímia de la capçalera de la vall del Brugent hem sigut sensibles a aquesta riquesa i tenim pràcticament enllestit un treball d'unes 500 entrades que publicarem pròximament.
Cal llegir l'article de Perea per veure que, sense utilitzar adjectivacions, mostra les virtuts, les singularitats, la bellesa…, de la nostra vall i del nostre poble.
Capafonts també sortia als diccionaris enciclopèdics i als mapes amb textos curts i amb lletra petita.
Pel que fa a escrits específics sobre Capafonts, només ens consta que els primers són els dietaris de Salvador Vilaseca, l'intel·lectual que va estudiar a fons els vestigis prehistòrics de les Muntanyes de Prades; aquests dietaris recullen les tasques fetes als entorns de Capafonts.
El IX Aplec Excursionista de les Comarques Tarragonines del 1935 és el primer esdeveniment important del qual Capafonts n’és protagonista. Fou la proclamació d'una descoberta del lloc per part del món excursionista; per primera vegada es deia: “Allà dalt hi ha un poble que es diu Capafonts i que és molt bonic!” El programa d'aquells actes és el primer paper imprès que parla en exclusiva de Capafonts. |
| Programa d’actes del IX aplec excursionista de les comarques tarragonines |
|
Els primers dies de la guerra —juliol del 1936— foren tràgics en molts aspectes. Pel que fa als textos escrits amb informació sobre el poble, es va produir la tragèdia més gran possible: la crema de l’arxiu parroquial. Sabem que els papers de l’Abadia eren tot el material que l'Església havia anat acumulant al pas dels segles. No tenim un índex de tot el que hi havia, però la meva mare, que de petita hi anava amb la seva tia Francisca de cal Carles, recordava que el senyor rector els deia que a l’Abadia hi havia tota la història del poble. Els del POUM el van cremar a consciència, perquè no quedés ni un sol paper. Estaven convençuts que amb la seva acció desapareixeria la propietat privada i ho cremaren tot a fi d'aconseguir que no hi quedés ni un testament. A l’arxiu episcopal de Tarragona hi ha molts documents de Capafonts, però hi ha motius per suposar que alguns no tenien duplicat. Fa ja molts anys vaig poder parlar amb el Salvador Pocurull, que hi havia participat activament i en el moment de la crema era molt jove. Va explicar-me que efectivament ho havien cremat amb la intenció de no deixar rastre de cap document relacionat amb la propietat de béns. Em va quedar la impressió que havien destruït molt de material i que mai sabrem el que es va perdre.
Ràdio Barcelona, l’any 1952 aproximadament, va emetre un programa de llarga durada amb la veu del filòsof Jorge Pérez Ballestar que elogiava el poble de Capafonts perquè, en un moment de tantes precarietats, havia construït sense l'ajuda de cap organisme una escola per a nens i nenes. Era l'elogi a un sentiment, a una voluntat popular de caràcter cultural, elogi que exposat per un pensador era molt potent. Van ser molt pocs els qui ho van sentir, i encara menys, els qui sabien de quin poble parlava.
Després de la Guerra Civil, Ramon Amigó i Albert Manent decidiren fer les toponímies dels pobles del Baix Camp. Ramon Amigó, escriptor, professor de català i etimòleg, va fer la toponímia de Prades i la Mussara, que incloïen molts noms de lloc que són als seus termes, però a la vora del nostre, entre els quals molts que només coneix la gent de Capafonts. Albert Manent, escriptor i activista cultural, va fer les toponímies de La Febró i de Capafonts; aquest fou el primer treball monogràfic sobre el nostre poble.
El Correo Catalán del dia ...???... va publicar una contraportada amb un escrit de mossèn Miquel Melendres i fotos a tot color del poble. Fou el primer paper de gran difusió dedicat a Capafonts. |
| Contraportada del Correo Catalan amb l’article de mossèn Miquel Melendres |
|
El llibre de Diego López Bonillo i Salvador J. Rovira i Gómez, Guia de Capafonts, publicat l’any 1985, és el primer text que estudia el poble de manera global. L’Any 2002 se'n va fer una nova edició intitulada, Nova guia de Capafonts.
Tot seguit, un grup d’amics: Diego López, Joan Prats, Alfred Pérez de Tudela i Amadeu Mateu… capafontins d’adopció, junt amb Joan Besora, Pilar Balanyà, Jordi Fort i altres fills del poble, emprengueren l'edició de la revista Quaderns de Capafonts, que al moment d’escriure aquest text, ha publicat 32 números amb materials que fan referència al poble. El primer número de la revista es va imprimir l'octubre del 2003. Actualment, ja no es publica en paper, però sí a la web http://www.valldecapafonts.com.
Una vegada impresos els primers números, Albert Manent va convocar Joan Prats i Jordi Fort a la seva masia de l’Aleixar per demanar-los que els col·laboradors de QC fessin una nova toponímia, perquè el material publicat demostrava que estaven preparats per fer-ho i perquè ell considerava que a la seva toponímia hi faltaven moltes entrades. Diego López Bonillo, professor de Geografia a la Universitat Rovira i Virgili, Jordi Fort Besora fill de Capafonts i, per tant, coneixedor de tota la vall, i Joan Prats, professor de català versat en lingüística, emprengueren la tasca —avui ja acabada i només pendent de publicació— i molta gent del poble hi va col·laborar de manera entusiasta. Aquest treball ha fet evident la necessitat d'enllestir una feina col·lateral molt important: la rectificació dels noms de lloc que figuren a la cartografia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, noms que estan fora de lloc, mal escrits, o que simplement no hi figuren.
Ja a la segona meitat del segle XX es van publicar treballs molt consistents i ben editats sobre folklore, muntanyisme…, amb continguts que fan referència al poble. També cal mencionar la novel·la Camí ral del nord, de Robert Saladrigas, que té per escenari Capafonts i el seu entorn. Estat de la qüestió?
Pel que fa als mitjans de comunicació —diaris, revistes, ràdio i televisió—, la descoberta de Capafonts ha sigut tardana.
De notes a la premsa comarcal n'hi ha hagut des dels primers temps d'aquests mitjans; bàsicament, i no podia ser d'altra manera, successos: “L'escola de Capafonts s'ha esfondrat i la mestra ha perdut una cama… Un metge de Tarragona ha amputat la cama d’un capafontí… El mestre de Capafonts ha presentat una denúncia perquè l'ajuntament ni li paga el sou…” També es publicaven notícies d'inauguracions —escasses, perquè a Capafonts d'obra pública se n'ha fet poquíssima—, petites cròniques de caràcter paisatgístic als diaris, a algun setmanari i poca cosa més.
Ja al segle XX, els textos sobre Capafonts formen part de la normalitat.
Pel que fa a TV3 i en concret a la secció del temps meteorològic, la presència de Capafonts ha sigut superior a la que podíem aspirar. La singularitat de la Pixera i la Cova de les Gralles han jugat a favor nostre. Hem sortit força sovint a les notícies i a altres programes. A les ràdios i a les teles locals, també. L'Eva i el Sergi, amb les seves cabres i el seu formatge, han tingut una quota presencial molt alta i merescuda.
Avui les singularitats del poble i la nostra vall són conegudes i s’ha posat fi a l'aïllament secular. Esperem mantenir aquesta presència i que mai ningú hagi de llegir el reportatge que testimonia la desaparició del nostre poble. Això depèn de nosaltres. |
