El mas de Fortet
Història
Jordi Fort Besora |
A les muntanyes de Prades, els masos són molt abundants sobretot a les solanes de Mont-ral, l'Albiol, la Mussara i Arbolí; més amunt i més al nord escassegen, perquè un lloc on neva i fa fred no és adequat. A Capafonts, de masos on hi hagin viscut famílies per conrear les terres del seu voltant, només hi ha els del Carles, de Fortet, de Murtraner –mig de Mont-ral i mig de Capafonts– i el del Dineral; d'altres han sigut habitats circumstancialment durant temps curts i no tenen les estructures pròpies d'una casa; a més, el terme molt petit i el poble al mig, equidistant de totes les terres de conreu, ha fet innecessària la construcció d'altres masos. Actualment el Mas de Fortet és una casa de colònies, el del Dineral està habitat i el del Carles i el de Muntaner abandonats; el primer, arruïnat des de principis del segle XX, i el segon encara en peu, però des de fa uns 50 anys no hi viu ningú. La majoria dels masos de les Muntanyes de Prades es troben abandonats i en ruïnes; en queden molt pocs que estiguin habitats i en bon estat.
El Mas de Fortet va ser durant molts anys la casa pairal de cal Fortet. Tot i que la casa primigènia sempre ha estat al poble, el mas va ser la casa familiar de manera fixa o intermitent des de finals del segle XVIII fins al 1962, aproximadament. |
| Escriptura de compra del terreny on hi ha l’església i potser la plaça actual. |
|
De molt antic, potser als segles XIII-XIV, al lloc del mas hi havia un gran corral per al bestiar, situat on avui hi ha el menjador. D'aquella construcció en resten les parets i els arcs de pedra. Podem pensar que quan es va fer aquest corral, la propietat d'aquelles terres –que anaven des del riu fins dalt al Montllat– era de cal Fortet i hi tenien un ramat que les pasturava.
La tradició familiar diu que el terreny on avui hi ha l'església de Capafonts era de cal Fortet, i que probablement l'Isidre Fort, de qui només sabem que va morir el 1795, s'hi volia fer una casa nova més gran i més ben situada que l'antiga del carrer Major –la que més tard fou cal Poma–, però va haver de vendre o cedir aquest solar al bisbat per edificar-hi el nou temple. També diu la tradició que els caps de bou que hi ha damunt de les portes de les sagristies hi són en record de l'antic propietari que, en fer aquesta venda o cessió, va demanar que hi hagués algun símbol que el recordés. Es conserva una escriptura de compravenda d'aquest terreny que Isidre Fort va comprar al comte de Medinaceli, Cardona i Prades; aquesta escriptura fa veraç la tradició oral i potser fou necessària per la legalitat de l'esmentada operació. Degué ser llavors quan l'Isidre Fort decidí fer-se la casa als corrals que tenia a les seves terres, fora del poble on ningú la hi podria expropiar. |
| El juny del 1967, el mas envoltat de camps de blat quan encara es conreaven totes les terres. |
|
El mas amb el poble i el Picorandant al fons.
Fotografies: Jordi Fort Besora
|
Situació del mas dins la vall de Capafonts. En primer terme, la Fou per on passa el riu; a mig terme, la partida de Barrulles i, al fons, El Pagès i la serra del Bosc de Poblet.
|
Aquest primer mas devia ser relativament petit: la planta baixa i potser un primer pis més reduït que l'actual.
El mas tal com és avui el va construir Pere Fort Pocurull –el meu besavi– pels voltants de l'any 1858; ell hi havia nascut el dia 5 de desembre de 1836. Ja al segle XX, quan l'avi Pere Fort Fort va morir, la seva vídua, l'àvia Antònia Besora, va quedar amb els fills petits i hagué de fer un contracte d'arrendament a un parcer. Durant pocs anys la família visqué al poble fins que el fill gran, Joan Fort Besora, arribà a la majoria d'edat i la família tornà al mas per cuidar les terres.
Del meu record, a la primavera anàvem al mas on passàvem tot l'estiu per retornar al poble tan bon punt comencés el fred.
Quan era menut, dels 7 als 10 anys, jo caminava sol del mas al poble per anar a l'escola; passava una mica de por i amb dues gambades feia el trajecte fins al pont Vell, el tram més solitari. No vaig ser el primer, el Joan i el Pere Estanís –amb els qui ben just vaig coincidir a l'aula– venien tots els dies a l'escola des del mas de Murtraner i caminaven el doble que jo. A la tarda, de tornada, coincidia amb un altre alumne que també venia de lluny, el Demetri de mas d'en Toni. Si feia bon temps, ens aturàvem a pescar a la Fou, i sovint se'ns feia fosc perseguint els barbs dels tolls que hi ha abans d'arribar a la Manugra. Avui tot això que explico seria delicte, però anar a l'escola justificava l'esforç, i el fèiem amb el suport i l'ànim dels pares.
A la fi dels anys cinquanta del segle passat, quan a Capafonts hi hagué una forta immigració, vam llogar el mas a una família que havia emigrat del poble de Caniles d'Almeria. I així fou com el mas tingué uns estadants andalusos que hi visqueren uns pocs anys. Una filla d'aquesta família, la Paquita, es va casar amb el Pere Genet, i els seus fills i nets són capafontins. Tot seguit hi hagué un altre llogater, una família també de Caniles. Foren els últims habitants del mas.
Pere Vergés –el senyor Vergés, nom amb què sempre se'l va conèixer a Capafonts–, fundador de l'Escola del Mar de Barcelona, era d'ascendència capafontina; de cal Rafelet, on havien nascut els seus pares. De sempre feien estada al poble, a l'estiu i també quan les seves obligacions els ho permetien. El senyor Vergés tenia amics al poble, i els de cal Fortet n'érem uns d'ells, i fruit d'aquesta circumstància el meu germà i jo tinguérem el privilegi de ser alumnes de l'Escola del Mar. No és, doncs, casualitat que el senyor Vergés ens manifestés el seu desig de tenir al poble una casa de colònies per als seus deixebles, i que aquesta fos el Mas de Fortet. Ell feia anys que visitava el mas sempre que podia, i a vegades amb alumnes que venien a passar un cap de setmana i dormien a terra amb els sacs que carregaven a les seves espatlles; res d'estrany, doncs, que s'arribés a un acord de compravenda, amb la condició que el meu germà Josep en fos el masover; i fou així com el Mas de Fortet de l'Escola Garbí esdevingué una casa de colònies on els alumnes de la institució, i altres de diferents escoles, fan estades.
Durant una colla d'anys –els més feliços de la seva vida–, el meu germà i la seva esposa, la Teresa, en foren els responsables. Tenir al seu voltant tot de nens i nenes a qui cuidar i alimentar, explicar-los llegendes, històries, tradicions i fer-los participar en les feines del camp tot aprenent els noms de les plantes i els arbres..., fou una feina que els omplí de satisfacció i orgull.
El senyor Vergés morí abans de poder veure els nens al mas de manera regular, i això fou motiu de molta tristor per a tota la família, que sentia aquell projecte pedagògic com un acord personal amb Pere Vergés. També la mort del senyor Torres –que n'era l'administrador i per a qui el meu germà professà una gran amistat i respecte– significà un final d'etapa d'aquell projecte que, sortosament, avui encara continua. |
L'ESTRUCTURA DEL MAS
Quan vora l'any 1860 Pere Fort Pocurull va refer el mas, volgué portar a bon port un projecte molt ambiciós: fer-ne una empresa autosuficient. Per aconseguir-ho imaginà una estructura racional i moderna, adequada a les característiques d'una casa de pagès de la seva època. A part d'això, el mas s'assembla als del seu entorn, tots molt diferents de les masies de la Catalunya antiga avui encara obertes, més riques i amb construccions més grans i de més qualitat.
Si observem la planta del mas, es veu que tot el moviment de persones i animals es fa per un sol lloc: l'espai davant de la façana. D'aquesta manera es podien controlar les entrades i sortides, i evitar els furts. Estem parlant d'una època en què el bandolerisme era cosa de cada dia. A fi d'evitar que entrant pel darrere es pogués robar el ramat o altres animals, totes les portes estaven a l'espai del davant de la façana principal; que la intenció era aquesta, ho demostren unes discretes espitlleres situades damunt la porta principal, per on es podia fer passar el canó d'una escopeta. Eren temps difícils i la seguretat, una necessitat.
Per començar, en Pere Fort va fer a la font del Mas de Fortet una bassa per regular-ne el cabal i portar l'aigua fins al mas –que és a uns tres-cents metres– mitjançant una canonada de ceràmica. Per recollir aquesta aigua va construir la bassa que hi ha davant del mas i que servia de rentador, de dipòsit de refrigeració d'un alambí, d'abeurador dels animals, i per a regar l'hort. Anys més tard, el 1920, el pare va canviar la canonada de ceràmica per una de plom, perquè les arrels dels arbres l'obturaven, i la va fer arribar fins a l'aigüera; una aixeta situada a la pica petita de la bassa servia per a fer-la rajar a un lloc o a l'altre. El mas fou la primera casa del poble amb aigua corrent. |
Les antigues arcades de pedra es poden veure al menjador actual.
Fotografia: Albert Balanyà |
|
Si resseguim la planta amb detall, veurem que a l'entrada, a més de la bassa, hi ha el molí de l'oli, equipat amb elements que a l'època eren moderns: una premsa amb un caragol metàl·lic suportat per una estructura mig de ferro mig de fusta, la mola per a xafar les olives que era antiga i molt bona i un enorme alambí on destil·lar vins per fabricar aiguardent –orlanda per a la gent de les comarques de Tarragona. Per aquells anys, la vinya era una font important d'ingressos, sobretot a finals de segle quan la fil·loxera encara no havia arribat al mas i el preu del vi era alt. La mola provenia del molí del Cames –que era al Ribet, tocant al poble– i es va portar fins al mas amb mules que l'arrastraven fent-la lliscar per sobre de troncs; la tradició diu que tardaren un dies per fer el recorregut amb aquesta peça tan voluminosa. El molí d'oli el completaven, a més de la premsa de cofins, dues copelles de decantació que estan al seu peu, un albelló per evacuar les morques i una basseta de pedra, dita l'infern, que està més enllà de l'hort, on anaven a parar aquestes aigües tan dolentes per als conreus. La premsa també servia per a extreure el vi que quedava a la brisa. L'alambí és una peça molt curiosa que es compon d'una caldera de coure molt gran amb dues tapes de seguretat; per escalfar-ne el contingut, està situada sobre d'un fornal. Quan es feia oli servia per a escalfar l'aigua de remullar els cofins, a fi de dissoldre tot el greix possible. Aquesta aigua decantava a les copelles i per mitjà d'un estri en forma de patena s'anava recollint l'oli que surava. Les aigües de sota, les morques, anaven a l'infern. Quan s'hi escalfava vi per destil·lar l'alcohol, les tanques de càrrega es tancaven i una cúpula metàl·lica recollia el vapor espirituós que continuava per un tub en forma de serpentí dins la bassa, on l'orlanda liquava per rajar finalment dins del molí al costat dret de la porta. Al molí hi havia molts estris propis de la instal·lació: un llum d'oli de tipus industrial, els cofins, un caçó de coure molt gran que servia per a treure l'aigua calenta de dins la caldera, uns dipòsits de fusta per a recollir la pasta d'oliva molta a la solera de la mola i emplenar els cofins del peu de la premsa... L'estri més curiós és un petit alambí, com de joguina, que funcionava amb un llum d'oli situat sota del petit dipòsit i que servia per a fer proves de qualitat. L'alambí estava situat damunt del fornal que cremava llenya, però sobretot rama de savina que fa molta flama i molta escalfor. Això es conserva quasi tot.
Al costat del molí s'obria la porta dels corrals que acollien ovelles i cabres, porcs, conills i aviram –gallines i ànecs. Un llarg passadís a l'esquerra donava entrada a les diferents corts i, al final, un ample espai servia d'entrada al corral dels bens –ovelles i cabres– i a la pallissa. Aquest pati, que és allà des de fa segles, acollia els ramats i servia per a retenir momentàniament el bestiar i poder així fer un triatge dels anyells i les mares que els havien d'alletar; és molt important que cada anyell vagi a mamar a la mamella de la seva mare i no a la de qualsevol ovella.
Els ramats havien estat, de sempre, la base de l'economia de la casa, ja que a més de diners i carn, proveïen de fems per a adobar els camps; sense aquest adob, els sembrats de blat i civada no produïen, no eren rendibles; aquests fems s'aconseguien amb la palla que s'escampava pel corral, i que a més, complia la funció de mantenir el terra, la solera, eixuta.
En aquest pati hi havia un cobert per guardar els fems i, més tard, s'hi va obrir una porta per accedir directament a l'hort, i també una altra d'entrada a la pallissa que estava a tocar de l'era, de manera que la palla de cada batuda s'hi podia posar amb facilitat. |
La mola i la solera, en una foto feta quan ja no molia olives.
Fotografia: Jordi Fort Besora |
|
L'alambí al lloc on era el fornal que fou demolit per poder-lo treure i reparar-lo, cosa que no es va arribar a fer mai. Es pot veure, a la part superior, l'entrada de càrrega i la de sortida de vapor; al mig, una bocana gran per a treure les brises, i a sota, el tub per a buidar l'alambí.
Fotografies: Albert Balanyà
|
Vista general de la premsa.
|
A la part oest i nord d'aquesta planta baixa, a més dels antics corrals hi havia el forn de pa, el foc, el menjador i l'aigüera. Recordo que la mare no volia marxar del mas per la comoditat de tenir aixeta a l'aigüera i la bassa amb aigua neta per rentar la roba just davant la porta de casa. També tenia el millor estenedor possible: un bocí de botjar solejat, atapeït de romer, farigola i espígol. Vaig tenir el privilegi de dormir amb llençols que tenien un perfum molt delicat, difícil d'imaginar. Pel gust de la mare haguéssim viscut tot l'any al mas. Jo també hi estava molt bé, tenia tot l'espai que volia, amb camps de conreu i bosc inclosos, però enyorava els jocs amb els companys del poble.
Al centre de la planta baixa hi havia l'entrada, on es guardaven les eines del camp i els guarniments dels animals. A l'esquerra, el celler, enorme, amb moltes botes que del meu record estaven majorment buides, i que eren prova que el conreu de la vinya havia estat molt important. A l'esquerra del celler hi havia la pedra per on sortia el vi del cup i, a la dreta, sota una de les arcades antigues, les botes de vi bo.
Entre l'entrada i els corrals hi havia l'estable de les mules, ben bé al mig del mas. Avui sorprèn la seva situació tan poc higiènica, però abans es veien les coses de manera diferent; per començar, els animals eren molt valuosos i convenia tenir-los en un lloc fresc a l'estiu i calent a l'hivern, a prop de la gent per poder-los vigilar, i l'escalfor de l'estable i dels corrals no anava gens malament quan feia fred. Al final de la menjadora de l'estable hi havia la pallera on dormia el pastor que, a més de pasturar el ramat, tenia la responsabilitat de vigilar els animals durant la nit. L'expressió 'dormir a la palla' no era llavors gens pejorativa, molta gent hi dormia. Els llits amb sunyer i matalàs eren cosa dels amos i de la família, els mossos i pastors dormien a la palla. Anys enrere, ja fora del meu record, hi havia un rabadà que era aprenent i ajudant de pastor.
A la dreta de l'entrada, tal com hem dit, hi havia el forn, el foc a terra, el menjador i l'aigüera. El forn era una estança molt ampla i gran, perquè devia acollir la pastera, la farina, els estris del forn, i també feia de rebost; jo ja no recordo que es fes servir perquè tant si érem al poble com si érem al mas, el pa el coíem al forn de la Vila; encendre el forn per fer poc pa no sortia a compte i, de fet, només quedava la bocana, perquè la volta s'havia enderrocat per ampliar el corral dels bens. El foc era una estança petita sense finestra, que de dia rebia llum des del menjador i de nit la de llums d'oli i de les teies. Estava encès nit i dia; quan no hi havia olles per a coure menjar, s'hi penjava la caldera per tenir aigua calenta i, després de sopar, quan ja fresquejava, tots sèiem al seu voltant amb cadires i un banc d'obra on, a sota, guardàvem la cendra per a fer la bugada. També era la sala de lectura; a casa es llegien libres i La Vanguardia. El menjador encabia una taula llarga i era el pas cap a l'aigüera. A la taula hi havia dos bancs i un parell de cadires i, penjada del sostre, una pala de fusta força gran per a espantar les mosques; era un estri, freqüent a moltes cases, que feies oscil·lar tibant i afluixant un cordill que anava de la pala al peu d'una persona. Les finestres eren molt petites i totes tenien barrots, bocins de serra vells i ferros de tota mena; es tractava d'impedir que servissin per a entrar a robar. A l'aigüera hi havia una pica de pedra i, sota l'aixeta de l'aigua, una de ceràmica vernissada; a la paret, els rastellers dels plats i els prestatges per a les eines. Aquesta aigüera tenia una petita golfa que feia de colomar.
A l'entrada, a l'esquerra, les eines de pagès, les de fuster i les de ferrer, amb enclusa i tot; no eren moltes, però suficients per a arreglar portes i finestres, fer algun moble, recosir guarniments, llossar les relles, etc. A la dreta, els guarniments dels animals penjats a la paret i, al costat de la porta del celler, les escales per a pujar al primer pis.
A la placeta d'entrada, a la dreta, el cobert del carro que també servia per a guardar-hi arades i altres eines de volum.
Quan, a principis del segle XX, va arribar al mas el primer carro del poble –facturat des de Barcelona fins a l'estació del ferrocarril d'Alcover i transportat a peces carregades a bast– es va fer aquest cobert per a aixoplugar una peça tan valuosa que només podia circular pel mas, perquè no hi havia ni la carretera ni camins de carro. Aquest carro era un regal d'una família de Barcelona coneguda com 'els de cal Vicentó' –avui encara amics–, que eren transportistes amb carros del port de Barcelona, i segurament d'ascendència capafontina, de manera que tot fa suposar que algun avantpassat era de cal Fortet i potser havia nascut al mas. |
|
A les escales que pugen a la primera planta, a mà esquerra, hi havia dos cups: un per a fer fermentar el vi, i l'altre es feia servir de cisterna per a recollir l'aigua de la teulada. Originàriament, potser els dos eren de vi, però quan la fil·loxera va matar els ceps, un d'ells es devia transformar en cisterna; tenir aigua era imprescindible i quan als anys de molta sequera la font del mas flaquejava, llavors l'aigua de la cisterna era un bé de Déu per a les bèsties i la neteja. L'aigua de boca s'anava a buscar a uns cinc minuts del mas, a la font de la Canal, que per molt forta que fos la sequera, sempre rajava. Aquesta font va quedar malmesa per una màquina que va obrir un pas per on baixar fins a la Fou.
Totes les estances es distribuïen al voltant de la sala central del primer pis, que tenia moltes portes però cap finestra i que rebia la llum per la porta que donava al terrat. A l'esquerra, i encarada al sud, hi havia una sala molt gran per a guardar el gra –blat, ordi i civada– i que no era pròpiament un graner amb dipòsits diferenciats, sinó una estança diàfana on el gra s'abocava directament al terra. Tot seguit, la porta que donava als terrats coberts: un de petit on hi havia la comuna i era lloc de descans, i un altre de més gran i llarg, que servia per a assecar els fruits que penjaven de barres i fils, o que es deixaven directament per terra. Sota de la comuna i al costat de l'hort, el dipòsit d'aigües fecals que s'aprofitaven per adobar-lo en tirar-les al rec que venia de la bassa. Tot estava molt pensat i per adobar la terra tot s'utilitzava; de fet, no era bo fer-ne ús, però llavors no se sabia. A la part oest de la sala central, trobàvem primer l'habitació de matrimoni, amb una alcova, un llit de ferro molt ample i una calaixera que havia fet el besavi Pere amb les quatre eines de fuster que tenia. Aquests dos mobles encara els conservem. Al racó nord-est, hi havia la porta que donava pas a un espai molt gran que anomenàvem la caseta, perquè originàriament era la casa del pastor. Allà s'hi guardaven farratges de tota mena per al ramat de bens i per a les mules. A la cara nord de la sala hi havia tres cambres i el salador ben encarat al nord, on també es guardaven les gerres de l'oli. La part est estava ocupada per una altra cambra i per l'escala que pujava a les golfes. Del meu record hi havia molt poc mobiliari: els llits, la calaixera, alguna caixa... De fet a la casa del poble hi havia algun estri que provenia del mas, i dins d'una caixa empolsegada hi vaig trobar una carta d'un oncle del pare escrita des de Cuba, on havia anat per fer la guerra; dissortadament, aquesta carta la vaig destruir jugant, com tots els estris que queien a les meves mans: un rellotge de la Selva Negra, un fusell Màuser, eines de fuster del besavi Pere...; els pares em renyaven, però estaven massa enfeinats per intentar recupera-ho. Ara em dol molt i recordo aquella frase que sempre deia la mare: "Déu mos en guard d'un ja està fet". |
|
| La tercera planta, les golfes, només tenia una petita cambra que servia per a guardar mals endreços i també alguna bestiola d'aviram; la resta era tota sense compartimentar i servia per a posar-hi gra –fesols, erb, faves– i farratge quan la caseta estava massa plena. En un sotateulada molt gran s'hi encabia una corralina plena de conills; en un mas, els conills, les gallines i els colomins podien estar a qualsevol lloc; tots els racons s'aprofitaven. Recordo fins a vuit llocs diferents per a criar bèsties, a més de l'estable de les mules i el corral dels bens. |
|
Sota el sobreeixidor de la bassa, hi havia un baci per a abeurar el bens i l'aviram que campava pel voltant del mas menjant cucs i tot el que trobaven; era molt divertit plegar un rovelló i un ou a la vegada, els ponien per arreu. Ara enyoro aquelles carns saboroses, especialment la de conill, que tenia un gust semblant a la dels conills de bosc que menjaven rama de pi blanc i molta herba fresca.
A la paret del molí i tocant a l'hort, la bassa de calç que s'omplia amb les pedres dels forns que es coïen de tant en tant. De fet, de basses de calç n'hi havia dues o tres escampades per les vores de les vinyes i dels horts. Quan jo tenia uns nou anys, vam coure un forn de calç al bosc del Pont de Besora per aprofitar la rama d'una tallada de pins i perquè havíem de fer obres. Jo era l'encarregat de portar el cistell amb el menjar als qui eren al peu del fornal per mantenir el foc viu. Anava pel serret del Fumat i baixava pel caminet que passa per sobre del Salt de la Vella, i mentre ells dinaven jo em ficava al riu i intentava pescar algun barb amb les mans, cosa que poques vegades aconseguia. La calç d'aquell forn va servir per a fer obres al mas, les parets de les escoles del poble –convertides avui en l'edifici del Grèvol i la sala d'actes– i per a més coses...
Tocant a les parets del mas i a migdia, hi havia l'hort amb una perera i una pomera. Durant l'estiu i la tardor collíem enciams, carxofes, pebrots, albergínies, cebes, tomaques i tomacons, pastanagues, apis, alls, espinacs, carabasses... Una mica més lluny del mas hi havia dos altres horts i paradons de regadiu on, a més de verdures, collíem trumfos, moresc, bajoca tendra, fesols...
A l'oest, tocant a la pallissa i a la caseta, hi ha l'era de batre. La part on s'hi recollia el gra està enllosada i la resta és de terra batuda. Aquesta era, per la part de l'est té les parets del mas, i per l'oest, el bosc; així queda oberta en forma de canal pel sud i pel nord, cosa que afavoreix la circulació de la marinada, vent imprescindible per a ventar la batuda.
El mas també té la seva alzina, de fet dues, però una és força vella i amb una soca molt grossa –tres metres de perímetre– que li atorga la categoria encara no reconeguda d'arbre monumental.
Prop de la font i de la bassa que en recollia l'aigua, hi havia el forn teuler on es feien rajoles, carrons i teules per al mas i per a vendre. Actualment aquest forn està mig enderrocat; sembla que només va servir per a fer les teules i els material ceràmics que es van utilitzar per a engrandir el mas, potser perquè el negoci de la rajola no era gaire bo, o perquè no hi havia ningú que sabés l'ofici de rajoler; això ho podem suposar observant com les teules i les rajoles estan sovint poc polides. Allà hi havia llenya per a escalfar-lo, argila i aigua per a pastar-la. A la teulada actual, i per les parets del mas, encara hi ha molts materials cuits en aquest forn.
La font del Mas de Fortet i la bassa d'on surt la canonada que porta l'aigua al mas continuen al lloc de sempre, per bé que la font ha perdut el seu cabal i cada vegada raja menys; el perquè no el sap ningú, però pot tenir a veure amb el bosc actual, tan ple de malesa que absorbeix i evapora gran quantitat d'aigua; abans, el bosc era net, amb arbres molt alts que feien ombra i no gastaven tanta aigua. |
L'any 1968, quan al mas ja no hi havia mula, les garbes es portaven a l'era amb el Land Rover. |
|
Aquesta foto del 1973 mostra la parada del davant del mas, l'última vegada que fou conreada.
Fotografies: Jordi Fort Besora |
|
LA VIDA AL MAS
La família de cal Fortet era molt extensa i el mas era el lloc on, a més dels de casa, sempre hi havia algun mosso i un pastor. A l'hivern, els parents venien amb tota la família a fer l'oli, i durant l'any, sobretot a l'estiu, teníem jornalers que treballaven a la sega; en resum, sovint hi transitava molta gent. A finals dels anys quaranta del segle XX, hi vivíem els cinc que formàvem la família, el pastor, un mosso, una família de carboners que també eren cinc i, a vegades, fins a tres jornalers.
Si miren més enrere, el 1860 quan les obres del mas devien estar ja finalitzant, sabem que la família del besavi la componien dos avis, el matrimoni i 6 o 7 fills vius dels nou que van tenir; braços suficients per a emprendre aquella obra i les dues cases del carrer Nou que va fer per als fills Pere i Teresa quan es van casar.
Casualment, fa uns anys vaig trobar a Internet un escrit penjat per una institució cultural d'Alcover, una crònica de finals del segle XIX escrita per uns excursionistes que havien arribat al mas després de travessar el Montllat. Explicaven que hi havien trobat una gent molt vergonyosa, que els costava comunicar-se, molt bona gent i, al seu parer, molt humils. He perdut aquest document, però no descarto recuperar-lo algun dia.
El pas de l'any, com a qualsevol casa de pagès, portava afanys diversos. La primavera era època tranquil·la; es plantaven els horts, es cuidava la vinya, es llaurava... Tot i la poca aigua, als anys més plujosos s'habilitaven moltes parades de regadiu a la vora del mas, i a la Fou, sota el mas, n'hi havia unes de molt grans; per a regar-les feia falta tot un dia. A més, hi havia la Basseta –encara avui al seu lloc– que recollia les escorrialles de la font del mas; amb elles es regaven uns paradons on fèiem hort, que estaven situats sobre la font de la Canal. Més avall, entre la font de la Canal i el riu, dos bassots que regaven 5 o 6 paradons i que conreaven els de cal Pere Fortet, cosins del pare. En això de l'aigua, el mas era com la resta del terme: s'aprofitava tota, fins a l'última gota que rajava de les fonts o s'escolava pels fons dels barrancs. |
Joan Fort Besora mostrant als seus nets i altres familiars un petit corder del ramat del mas.
Fotografia: Jordi Fort Besora |
|
A l'estiu tot venia alhora: el segar i el batre, els horts, els farratges –trepadella i alfals–, els llegums –faves, fesols, erb, cigrons– i molta feina amb els animals.
A la tardor, la verema, la sembra dels cereals, llaurar la terra, recollir ametlles, avellanes, bolets...
A l'hivern es treballava al bosc, es feien obres allà on calia, es plegaven els marges, es netejaven les sèquies, es tallava fusta i llenya al bosc...
Dels cultius d'arbres, el d'ametllers n'era el més important; sembla que s'havien plantat a finals del segle XIX. Els avellaners van venir amb posterioritat, i els fruiters eren per al consum i no es cuidaven gaire: cirerers, serveres, pomers, presseguers, pruneres, pereres, figueres, noguers..., quasi tots de secà.
A cal Fortet teníem altres terres de regadiu i de secà; al Barral, amb oliveres, avellaners i vinya; també una plantada de castanyers a Barrulles que, pel fet de ser més a prop del mas, es conreava quan érem allà; les castanyes eren la darrera collita i una vegada plegades ja tornàvem al poble. |
La façana poc abans de les obres de reforma l'any 1968.
Fotografies: Jordi Fort Besora
|
L'era l'any 1968.
|
Amb l'hivern venia una feina molt important des del punt de vista familiar: collir les olives i premsar-les. Fer l'oli era una festa per on desfilaven tota la família i els amics. La cerimònia començava encenent un gran foc a la fornal, per escalfar l'aigua de la caldera de l'alambí; després s'anaven molent les olives sota la mola moguda per la mula, es premsava la pasta –era un procés continu: s'anaven molent i es carregaven a la premsa–, i tan bon punt rajava el primer oli a les copelles de decantació, es feien rostes per a tothom, i les llesques de pa se sucaven amb l'oli nou; corrien l'aiguardent i el vi, acompanyats de fruits secs, i tots estàvem contents; el pare i el meu germà Josep eren abstemis, perquè beure una mica de vi o licor els posava malalts, però també n'estaven de contents. Era més aviat una feina joiosa, molt semblant a la matança del porc –el mandongo–, però aquesta es feia quasi sempre a la casa del poble.
Hi havia altres feines extraordinàries, molt importants: coure forns de calç, fer carboneres, arreglar camins, plegar marges, treure els fems dels corrals..., i plegar bolets.
De totes aquestes feines se'n podria parlar extensament, i seria tant com explicar tota una cultura, una manera de viure, una manera d'entendre les coses.
Per al mas era molt important el cotxe de línia; hi feia parada quan algú de casa havia d'anar a fora. De fet, no parava a tots els masos: a la Cadeneta hi feia tres o quatre parades segons els dies, una altra a Mont-ral i la darrera al mas de Gomis. El pare era un usuari dels primers dimecres de mes, els dies de mercat a Valls. Tota la vida va comprar i vendre bestiar segons les necessitats del ramat, i aquesta sortida s'aprofitava per a comprar allò que no produíem i que feia falta: bacallà, arengades, espardenyes, eines per al camp, claus, cordes i sogues, arròs, fideus, sucre..., i sal a sacs, perquè el bestiar en gastava molta de sal. |
L'alzina del Mas de Fortet. A la primera imatge, els nens de l'Escola Garbí enfilats al seu brancatge.
Fotografies: Jordi Fort Besora
|
Els nets de l'autor d'aquest treball abraçant la soca per mesurar la seva mida a mijans dels anys 70. |
Per a la majoria d'aliments el mas era autosuficient, la vianda inclosa. La necessitat de carn obligava a matar molts conills, gallines, ànecs i xais, però també menjàvem ous, i tots els derivats del porc que s'havia matat a l'hivern, i que arribaven al mas en forma d'embotits, pernils i olletes. Més antigament també es menjaven colomins; el bacallà, les arengades, la moixama i altres aliments salats completaven les viandes. El mes de juny era un moment crític, perquè les olletes, els pernils i les botifarres ja s'acabaven i, quan no quedava més remei, s'havia de sacrificar algun corder. El peix era una raresa, només teníem els barbs que pescàvem al riu i que menjàvem molt de tant en tant perquè no eren gens saborosos.
Al mas hi havien nascut molts familiars, sobretot als segles XVIII i XIX; als anys cinquanta del segle XX, quan hi hagué dos arrendataris andalusos, encara hi va néixer una criatura.
Al anys seixanta, ràpidament s'abandonaren els conreus de cereals i farratges; havíem venut el ramat de bens, perquè trobar un pastor ja era molt difícil, i als estius ja no anàvem al mas. Fou quan la Fundació Pere Vergés el va comprar i passà a ser una casa de colònies per a infants, regentada pel meu germà Josep i la meva cunyada Teresa que, gràcies als infants que havien acollit i que els recordaven, foren els dos capafontins més coneguts a tot Catalunya. Amb ells s'acaba la història del mas com a casa d'una família de pagesos. La nova activitat pedagògica n'ha evitat la ruïna, la fi de molts masos de les Muntanyes de Prades.
El mas és viu, la seva activitat actual és pedagògica, i la família n'estem molt orgullosos. |
Vista general de la façana del mas tal com és ara.
Fotografia: Albert Balanyà |
|
El mas de la Mistera
Llorenç Balañà |
| Aquest article és fruit d'una conversa amb Isabel Fortuny Juanpere, actual propietària del mas de La Mistera, i el sota signant, en la qual cercàvem l'origen del nostre parentesc. La història comença amb dues germanes, la Magdalena i l'Agneta Cavallé Fort de cal Francès, casa desapareguda del carrer de Ponent.
La Magdalena es va casar amb el Pere Juanpere Marc, de renom “el Mister”, originari del mas d’en Voltes a Gallicant, terme d’Arbolí i formaren una família coneguda com a cal Mister. Aquest és l’origen del cognom Juanpere que encara avui és present a Capafonts, tot i que antigament ja hi hagué gent amb aquest cognom al poble.
L'Agneta, es casà amb el Josep Fort Besora de cal Mariàngela i fundaren ca l'Agneta.
Les dues germanes, segons sembla, tenien una personalitat molt potent i l'Agneta, a més, exercia de llevadora oficiosa; per tot plegat cal Mister passà a anomenar-se ca l'Agneta.
El fill gran de ca La Mistera, el Jaume Joanpere Cavallé, va néixer l'any 1872 a Capafonts i treballava de pastor. Als 20 anys es va traslladar a Reus; va comprar una casa a la plaça de Sang, on va regentar una lleteria.
El negoci l'hi funcionà força bé i el 20 de desembre del 1898 comprà la finca, amb una mica més de 5 ha, que avui coneixem com el mas de La Mistera per 2.000 pessetes al Pere Besora Solé de cal Xollat.
No és fins l'any 1926 en què va fer aixecar el mas de la Mistera. |
El Mister, Jaume Juanpere Cavallé.
|
Josep Juanpere Civit. |
| El fill gran del Jaume, el Josep Joanpere Civit, va ser el fundador de la tenda de parament per a la llar anomenada La Giralda, al carrer de les Galanes. El Xavier Juanpere de ca l'Enquino hi va treballar tota la vida.
L'any 1942, el Josep va finançar la construcció del camí de la Mistera que l'enllaça amb la carretera que va cap a Prades a l'alçada del tomb del Quico.
Aquesta fou una obra d'envergadura, tant per la distància, com per les dificultats que presentava el terreny.
El projecte del traçat va anar a càrrec del Delfí Pocurull de ca l’Ermitanet conegut com “Nivellets” fent referència al seu mètode d’anivellar el terreny mitjançant uns estris similars als que feien servir, fa dos mil anys, els agrimensors romans.
El Delfí també va ser l'encarregat de la compra de tot el material per fer l'obra i en especial els explosius per fer les voladures de les roques.
Aquestes voladures, i salvar el pas del barranc dels Rancs, foren els dos obstacles que demanaren un major esforç.
|
Josep Juanpere, fill del Mister, amb el Victorí Gravat. Es pot veure que encara s'estava treballant per fer el camí.
|
Es de quan es feia el camí. S'hi poden identificar el Joan Quico, el Javier de ca l'Enquino, el Josep Juanpere i el seu gendre, el quart per l'esquerra. |
| Per trencar els blocs de roca calcària feia falta barrinar la roca, cosa que es feia de dues maneres, amb una barrina o amb un pistolet. Equips de dues persones barrinaven aixecant l'eina, la barrina i, deixant-la caure pel seu propi pes, anar foradant la roca que s'estovava tirant aigua dins el forat. Quan el forat era inclinat es feia servir el pistolet, una barrina més curta i menys pesant que aguantava amb les mans un dels dos operaris, mentre l'altra anava percudint-lo amb un mall petit; feina perillosa pel que sostenia l'eina. Un cop el forat era prou profund s'hi introduïen les botifarres de dinamita i un detonador amb una metxa que una vegada encesa, tardava més o menys temps a explotar, depenent de la seva llargada, per donar temps a que tothom es posés a cobert de les roques que saltaven volant per tots els voltants. El responsable d'aquesta feina, molt perillosa, era el Joan Pu. L'altre obstacle a superar va ser construir un pont per superar el barranc dels Rancs. La manca total de materials adequats, tals com bigues de ferro i ciment, es va suplir d'una forma certament enginyosa utilitzant només pedra. Es van bastir dos murs paral·lels a la llera del barranc, que poc a poc s'anaven ajuntant formant una mena d'arc que permetia drenar tota l'aigua que baixava pel barranc.
El Gregori de cal Balanyà, s'encarregava de subministrar l'aigua de la font de La Mistera a tots els treballadors.
|
El conreu de regadiu de sota el mas. En dues parades si poden veure formiguers, una activitat destinada a regenerar la terra acabada d'artigar. Es la única foto que tenim de formiguers a Capafonts.
|
Els avellaners plantats a les parades de damunt el mas. |
| La finca de La Mistera llinda amb una altre peça de terra de cal Gravat que és coneguda pel mateix nom. És terra de regadiu, amb una font pròpia, i fou adquirida per cal Gravat a mitjans del segle passat al Ferris, que tot i estar fincat a Prades era descendent de cal Vicent de Capafonts, i de cognom Corts.
Les dues peces de terra les treballaven els tres germans de cal Quico, el Joan, el Cisco i el Delfí.
Al ser tot regadiu, els cultius més freqüents eren els trumfos, els fesols i les remolatxes.
A principi de la dècada dels seixanta els germans Quico, varen deixar l'explotació i aleshores el Josep Juanpere, el seu gendre l'Alfons Fortuny i el seu parent de ca l'Asturiano de Prades van plantar totes les parades de regadiu de xops, que creixeren de manera ràpida. Uns 20 anys desprès ja es va fer una tala, i encara avui queda el testimoni d'alguns exemplars.
Aquestes partides de l'Abellera, els Rancs, el Rebollar etc., totes pertanyen al terme municipal de Prades, però la propietat de les terres és de gent de Capafonts.
|
Part dels invitats davant el mas.
|
Tots els invitats a la festa per celebrar la construcció del pas de carro. |
| Un cop van acabar els treballs del nou camí de la Mistera, la família Juanpere van celebrar una festa d'agraïment amb tots els qui havien col·laborat a fer l'obra. També hi havia les autoritats civils i militars del poble de Capafonts. En aquella època de la post guerra, la Guardia Civil tenia una petita caserna al poble, bàsicament per controlar la presencia de maquis que rondaven per aquells entorns.
El dia de la festa, el Salvador de cal Gravat, va posar el seu camió a disposició dels invitats per fer el trasllat fins La Mistera.
Per altre banda el seu germà, el Victorí, es va encarregar de fer les fotografies que avui donen testimoni de la gentada que hi hagué en aquella festa i avui encara els podem reconèixer amb certa facilitat.
Un cop fet el mas, acabat el camí i finalitzada la festa, tot aquest indret s’anomenà el mas de la Mistera. El seu nom anterior el sabem per la toponímia de Ramon Amigó “Noms de lloc i de persona del terme de Prades” en la que hi consta que aquella partida, sembla que bastant extensa, era coneguda pel nom de La Renegada, nom que ja no recorda ningú de Capafonts.
Una altra realitat que no podem passar per alt es que quan parlem de La Mistera, sempre ho relacionem amb els rovellons. La cosa té la seva explicació: totes les terres de Capafonts eren conreades excepte els boscos, entre altres el de La Mistera, el de la Vila, el del mas de Fortet, el del Taverner, i alguns altres de més petits. Si es volia plegar molts rovellons feia falta un bosc i com que amb els anomenats no donaven l'abast a la demanda, el que volia omplir el cistell per guanyar-se la vida, havia d'anar al Bosc de Poblet.
Pels veïns de Capafonts el mas de la Mistera es va convertir en un lloc de pelegrinatge degut a que per part del joves era costum anar a menjar la mona a l'ermita de l'Abellera i a partir de la construcció del mas molts ja no pujaven tant amunt perquè allà hi tenien aigua i un lloc acollidor. Des que es va restaurar l'ermita de Barrulles ja tots hi anem amb la mona sota el braç.
A mes d'anar-hi a menjar la mona també s'hi feien trobades per menjar carn a la brasa, paelles, i tecs de tota mena. Els nens hi anaven a fer una excursió, que ja estava inclosa al calendari escolar.
El Josep, sempre va tenir molta cura d'aquell espai i fins i tot hi va aixecar una pèrgola de fusta amb teulada de canyís, una taula llarga i bancs per fer més plaents els àpats.
|
Àpat de la celebració.
|
Foto de la familia als anys 60. |
La Plantada de xops encara joves.
|
L'Isabel Fortuny, la actual propietària, a la Font acabada d'apariar. |
Es el mas de la Mistera actual. |
|
Les nevades a Capafonts
Jordi Fort Besora / Enric Fort Ferrer
|
| Avui la neu es rebuda amb alegria i joia per la gent jove; abans, quan no hi havia maquines llevaneus, ni helicòpters, ni cotxes, ni ambulàncies, ni metges, ni carretera, ni calefacció, ni telèfon , ni electricitat, ni radio, ni esquís, ni anoracs, ni medicaments, ni predicció del temps, ni càmeres fotogràfiques, i sovint faltava menjar i llenya, o havia de néixer una criatura, .... els capafontins veien les nevades com una maledicció, com un parèntesi en que la gent quedava desprotegida i a mercès de les inclemències de l'hivern. |
La nevada grossa / 23 de febrer
de 1944
Tenim quatre fotos de la nevada més gran que es recorda, la del 1944. És un miracle que tinguem aquestes fotos, primer perquè les màquines fotogràfiques eren objectes poc corrents i també pel fet de que el Victorino de cal Gravat, el seu autor, les tenia guardades dins una capsa mig oblidada i les recuperés quan li vam demanar els originals d'altres fotos que havia fet a gent del poble. Aquesta nevada, a part de la més abundosa, també es important pels danys i les situacions extremes que va provocar.
Les imatges mostren una quantitat de neu extraordinària sobre tot a les muntanyes més llunyanes i per tant més altes, el bosc i els arbres estan pràcticament desapareguts. Saber el gruix de la neu es fa difícil, la gent parlava d'un metre*, però de fet aquest gruix era molt variable perquè el vent va transportar grans quantitats de neu que s'acumularen a certs indrets i va en buidar d'altres que quedaren escombrats, va fer moltes congestes. El gruix que hi havia als carrers era el més fiable perquè quedaren protegits del vent més fort. Entre ca la Marcelina, ca l'Enric, i l'era del Pocurull, hi havia una superfície de neu, quasi plana que colgava les dues teulades i reomplia tot l'espai d'entremig. Les dues famílies quan es van despertar i obriren la porta veieren un mur de neu. Per l'altra banda pogueren comprovar que la nevada era molt important. Van trucar a les parets mitjaneres i es comunicaren parlant i decidiren obrir un petit túnel per comunicar les dues portes i pogueren passar d'una casa a l'altra. Cal Tomás Pocurull també tenien la porta colgada, però es podien comunicar amb la gent del poble per la finestra. El Pep Fortet el Joan llarg i algun altre jove, van posar unes fustes sobre la neu i arribaren fins a sobre la teulada de cal Enric, apartaren la neu i pogueren parlar amb la família per la teulada. Passats uns dies quedaren comunicats amb els carrers del poble. És un exemple entre molts altres ja que de fet ningú va poder sortir de casa directament, tots van fer unes rases, uns caminets, que sortien de les portes i anaven pel mig del carrer; es va improvisar una xarxa de comunicació estreta però suficient per que tothom quedés comunicat. Mirant per la finestra es podien veure uns caps de persona que anaven d'un lloc a l'altra. Dues de les fotos mostren persones treballant davant de cal Gravat obrint aquest caminet.
*Segons un estudi publicat l'any 2014 al meteo.cat, els gruixos de neu van rondar els 135cm a Arbolí, la Febró i Cornudella. Així que no es gens exagerat pensar que a Capafonts els gruixos van ser semblants. [Veure]
El poble va quedar incomunicat. La gent s'ajudaven els uns als altres; a cal Quirmo no tenien quasi res per menjar i els veïns els van socórrer. No arribava el correu i el cotxe de l'ínia va quedar bloquejat a Prades. Donar menjar i beure a les cabres i als bens que hi havia als corrals va ser una tasca impossible, de fet les besties pesaren gana i set; als bens quan es va acabar el farratge de les golfes, se'ls va alimentar amb rames d'alzina.
Podrien donar acabat el relat del la situació si no fos que la neu era molta i no es fonia, passaven els dies i continuava la incomunicació. A cal Gravat proposaren que els homes ajudessin a treure la neu de la carretera i tots els que pogueren s'hi van apuntar. Sortien amb el camió ple i anaven avançant, pam a pam, metre a metre i quan feia dinou dies de la nevada, arribaren a Mont–ral. Al vintè dia el cotxe de línia va baixar fins a Alcover desprès de unes quantes hores de viatge lent i fatigós. La Llúcia del bar Sport fou la única anima que a l'arriba del d'òmnibus va plorar alleugerida al saber que els seus clients de la muntanya estaven sans i estalvis. Si penseu que hi va haver algun neguit al Govern Civil, a algun estament oficial, que alguna autoritat va dir algun mot de consol, que algú va enviar un ardit excursionista per saber què passava, us equivocareu. Capafonts, Mont-ral, Farena,.. i eren punts al mapa i només es tenien presents a l'hora de passar a cobrar la contribució. Queda dit.
Passats dos anys aproximadament hi hagué una altra nevada molt forta, però la neu durà poc i poca cosa se'n podria explicar. |
La nevada a l'era del Rector. En primer terme el Baptista Gravat amb pantalons curts, obligatoris per un nen encara que fés fred, però ben abrigat amb mitges, jersei i bufanda. Darrere seu el Tomás de cal Pere Tomás i, al fons, les muntanyes de la part de les Aragoneses completament blanques amb els arbres mig colgats que amb prou feines es veuen. |
|
Parapetats darrere una congesta de neu veiem el Salvador Pocurull, el Tomás Batistó, potser la novia del Victorino Gravat i el Victorino, l'autor del reportatge. En segon pla la paret de l'hort de cal Blaió i la casa i el garatge del llavors estadà, el Pere Balanyà. La teulada es un bon lloc per veure el gruix de la neu. |
|
En aquesta fotografia, davant de cal Gravat, es pot veure com la neu superava sobradament el metre d'alçada.
|
Al mateix lloc també es veuen un parell de vilatans que estan obrint la rasa al carrer Nou, ple de neu, per enllaçar-lo amb la Plaça. |
La gran nevada / 25 de desembre 1962
Durant dècades les nevades foren més aviat modestes, tant que a manera d'exemple, hem posat unes fotos del Nadal del 1962, amb una enfarinada de no res a Capafonts, mentre a Barcelona hi havia la nevada més gran i improbable de tota la història de les nevades. Els dies previs al Nadal del 1962 res feia preveure la nevada que s'esdevindria.
La nevada a Barcelona va ser la més gran que es recorda mai. I els 50 cm de neu van cobrir els principals carrers deixant una ciutat completament incomunicada amb unes fotografies que ja han fet història d'uns esquiadors baixant rambla avall.
Així i tot hem volgut incloure aquesta nevada per la importància que va tenir a tot Catalunya i perquè les fotografies de les quals disposem segurament són les primeres a color d'una nevada a Capafonts. I gràcies a aquestes, també podem evidenciar que la nevada a Capafonts poc va tenir a veure amb la de Barcelona i els seus voltants. |
El poble, amb el camí del Ribatell a primer pla. |
|
L'Abadia mostrant les teulades amb molt poca neu.
Fotografies: Jordi Fort Besora
|
L'església amb els Montllats a fons.
|
Altres nevades importants
Investigant una mica només hem trobat tres nevades més o menys importants entre la del 1944 i la del 2010.
13 de gener del 1980:
Una gran nevada que sobretot va afectar el sud del nostre país, deixant gruixos de neu de més d'un metre en algunes zones de la Comunitat Valenciana. A Capafonts, tal com es pot veure a les fotografies, els gruixos van ser importants.
6 de gener del 1985:
Sense saber del cert quins gruixos ens va deixar aquesta nevada del dia de Reis. Sí que sabem que es van acumular fins a 10 cm a Reus i Cambrils. I que deixant a banda la nevada, va ser la segona onada de fred més important de tot el segle XX a Catalunya, deixant una temperatura mínima de -7,6 °C a l'aeroport de Reus o els -6 °C a la ciutat de Tarragona. A Capafonts, sense tenir les dades oficials, les temperatures segurament van rondar els -12 °C. Molts tarongers i oliveres varen morir per l'intens fred assolint-se temperatures inferiors als -20 °C en zones de la Catalunya Central, les Terres de Ponent i el Pirineu.
14 de desembre del 2001:
La primera nevada d'aquest nou segle ens va deixar gruixos de fins a 28 cm a Capafonts.
A Catalunya i va haver altres nevades molt importants. La gran nevada del 1947, la del gener del 1986 o la del març del 1993. Però cap va deixar gruixos de més de 25 cm a Capafonts. Curiosament no tenim cap rastre de nevades importants durant les dècades dels anys 60 i 70 a Capafonts. |
L'era del Pobaia plena de neu durant la nevada del 1980.
|
Els avellaners coberts de neu l'any 1980. |
La Plaça de l'Esglesia durant la nevada del 1986.
Fotografies: Albert Balanyà
|
Una altra fotografia feta l'any 1986 on hi podém veure cal Macià amb la façana coberta de neu per culpa del vent. |
Nevada del 2010 / 7 de gener del 2010
Aquesta nevada, la més important del segle fins al moment, ens va deixar gruixos de fins a 80 cm a les Muntanyes de Prades.
A Capafonts els gruixos van rondar dels 60 cm. Tot i que a molts carrers i racons del poble es van acumular gruixos superiors per culpa del vent que bufava durant la nevada. Aquests gruixos no només evidencien que ha estat la nevada més gran d'aquest segle XXI, sinó que segurament també ha estat la nevada més importnat des del 1944. |
Aquesta fotografia feta dos dies després de la nevada mostra encara l'espectacular gruix de neu acumulada al carrer Abadia.
|
Aquí podem veure com la terrassa de cal Joan Estanís estava completament coberta de neu fent impossible l'accés des de l'interior de la casa.
|
L'Era del Rector amb un gruix considerable de neu als laterals després de netejar la zona de pas.
Fotografies: Serafí Boldó
|
Panoràmica a pocs metres abans d'arribar al poble per la carretera d'Alcover. |
Les teulades a primer pla evidencien l'important gruix de neu.
Fotografies: Albert Balanyà
|
Un cotxe completament cobert per la neu al tram final de la Barceloneta. |
Nevada Filomena / 9 de gener del 2021
El temporal "Filomena" ens va portar una nevada de primera categoria a principis del 2021, just onze anys després de l'última gran nevada. Amb gruixos de 60 cm al Tossal de la Baltassana, 52 cm a Prades i aproximadament els 38 cm que es van acumular a Capafonts. Sens dubte gruixos molt poc habituals a les nostres muntanyes i que ens van regalar un paisatge espectacular durant quasi una setmana gràcies a les baixes temperatures dels dies següents.
Desgraciadament aquesta nevada ens va agafar en plena pandèmia de la Covid i la gran majoria de capafontints no la vam poder gaudir en directe. Tot i això, podem afirmar que aquesta va ser la primera gran "nevada 2.0". I els que no estàvem físicament al poble la vam poder gaudir gràcies a les xarxes socials que no van parar de mostrar-nos fotografies i vídeos del moment. |
Fantàstica fotografia de la Vall de Capafonts feta des del Picorandan.
Fotografia: Mireia Balanyà Fort |
Vista del poble, amb el Picorandan de fons, feta des de l'Argela.
Fotografia: Olga Puebla Vendrell |
Espectacular fotografia de la vall durant la posta de sol, feta del Mas del Dineral.
Fotografia: Ignasi Platas Corts
|
|
La Plana amb el Picorandan a fons.
Fotografies: Olga Puebla Vendrell
|
Les Tosques molt poc reconeixibles. Ben just es pot distingir la presa. |
